dimecres, 29 de gener de 2014

LA PLUJA

 


 

Esta vesprada ha plogut. Fins al migdia l’oratge ha estat dubtant què li calia fer. El cel es trobava ennuvolat, però de tant en tant el Sol intentava –i aconseguia- ficar-s’hi per entre els núvols i ens deixava una mica del seu calor. De vesprada, però, els núvols han guanyat la batalla definitivament i han imposat llur criteri. Des del balcó de ma casa he vist l’aigua fer drecera pels costerosos carrers, cercant la presència de la mar per tal de començar, de bell nou, un altre cicle. L’aigua té eixe privilegi: surt d’un indret convertida en vapor i, adoptant el seu posat primigeni, malda per tornar a ell. Tot això amb un clamorós acompanyament de llamps i trons. Per als ignorants, com jo, quin misteri és la Natura! La meua pròpia ignorància –o innocència- em fa admirar-me amb els més petits detalls. Al meu parer, això és bo. Em fa sentir alegre en condicions que, potser, no són favorables. Alegre en vore la força –sempre que no s’hi passe- dels elements. M’agrada vore els carrers mullats i l’aigua corrent per ells, la platja, amb la mar abillada amb roba gris de fer feina, les ones movent un munt d’escuma blanca per fer-hi contrast. Tot em sembla d’una bellesa diferent. És l’altra cara, la oposada als dies assolellats que tant estimem. Però totes dues cares, malgrat ser tan diferents, tenen el seu atractiu, un atractiu que rau precisament en eixes diferències.
He dit abans que m’agrada observar la força de la Natura, sempre que no s’hi passe. Recorde, fa uns anys, l’efecte devastador d’una gota freda, pel motiu de la qual vaig passar unes hores d’espant. El carrer era fosc, no hi havia corrent elèctric. A les cases tampoc n’havia. Foren unes hores sense imatges. La remor de l’aigua semblava una amenaça invisible i, per això, més aterridora. Foren moments complicats, atapeïts dels fantasmes que la por ens engegava. Finalment res no ens va ocórrer i, a l’endemà poguérem seguir contant-ho.
Avui la pluja no ha estat tan esgarrifosa. Quatre trons i un ruixat que ens hauran deixat els carrers a punt per a mullar-nos els peus. Però, des del recer del meu balcó, he gaudit veient baixar l’aigua envers la mar. Podrà arribar a ella o serà només que un somni, una utopia. Com les nostres, com les meues: on és la meua mar?