Les regles del joc

De tant en tant em faig preguntes a propòsit de la societat en què visc i, molt fonamentalment pel paper que en ella, juguen els partits polítics i els sindicats. Del tema dels sindicats, que potser el conec una mica millor, parlaré altre dia. La reflexió d’avui –no sé bé per quin motiu- se m’ha acudit fer-la a propòsit dels partits i de la seva funció en la societat: assolir el poder polític. És clar que la funció dels partits està condicionada pel tipus de societat. En aquest sentit, la política dels partits es limita a mantenir-se dintre d’allò que es diu “les regles del joc”, unes regles que obliguen a fer un tipus de política que, en general, a penes si deixa veure unes mínimes diferències dels uns vers els altres. En aquesta societat, un partit socialista no en pot parlar de socialisme, i encara menys, un partit comunista no en pot parlar de comunisme. Estaria mal vist i perdrien la poca força que encara tenen.

Sent això d’aquesta manera, quina funció tenen, els partits mal cridats ara d’esquerres, en aquesta societat? Per què lluitar per un poder on no podran mai desenvolupar la seva ideologia? Amb quina ambició governen -o pretenen governar- quan el seu ideari és impossible de desenvolupar? “Les regles del joc”: aquesta és la paraula que els fica a tots al mateix sac. És el pretext, mitjançant el qual, veiem ministres i parlamentaris socialistes i comunistes convivint fraternalment amb altres amb ideologies de dretes. I en el mode de governar de tots ells, és força difícil trobar-hi diferències notables. Només detalls –faltaria més- que mai no trenquen la convivència democràtica ni, per tant, “les regles del joc”. No pretenc dir que això sigui una cosa dolenta. La nostra pròpia història ens recorda constantment els perills que es deriven de la confrontació violenta d’idees. I no seré jo qui digui, que hi ha que acudir a la confrontació violenta per assolir el poder.

Però, dit això, em penso que sacrificar les ideologies, fins deixar-les gairebé buides de contingut, constitueix un atemptat hipòcrita, una utilització matussera d’un patrimoni que pertany al poble per servir-lo, no per servir-se d’ell per omplir les ambicions particulars de determinats personatges. Les ideologies havien de romandre presents en la societat, tal com ho estan les religions. Els autèntics líders, no haurien de sentir-se recompensats en ocupar llocs de privilegi polític, que els fan oblidar els seus principis, sinó que, des de postures d’oposició, entre el poble, tal vegada fora dels estaments de govern, mitjançant la seva ideologia, havien de criticar el poder, no d’un mode matusser, sinó coherent i clar, desproveït d’ambicions de poder, oferint altre mode de viure, altra societat que el poble podrà acceptar o rebutjar, segons el seu criteri. En definitiva, m’agradaria que l'ètica pogués substituir l’ambició. D’aquest mode, en podríem saber qui és cadascú. Però, clar, què ens quedaria del que hi ha?