Glòria als herois

Els governants havien fet córrer la veu. Tot un seguici de missatgers hi havien arribat fins l’últim racó del país escampant per tot arreu la bona notícia: els herois, després de la seva gesta, tornaven a casa. I tots els bons ciutadans tenien l’obligació d’anar a rebre’ls per mostrar-los tota l’admiració que el poble sent per ells. Feia molts anys que no s’obtenia una victòria tan aclaparadora, que el seny nacional no se situava en el lloc exacte que la consciència nacional exigia. Havia arribat el moment de sentir-se orgullosos de ser membres d’aquest país, honorant els herois que havien fet possible allò que abans no era sinó una utopia, un somni, després de tants anys de veure’ns menyspreats.

Hores abans de què el seguici arribés a les portes de la ciutat, el poble, impacient, es disputava el dret d’ocupar un espai proper, des d’on poder veure –tocar-los seria un miracle- o tal vegada ensumar la flaire de suor dels guerrers, llançar-los pètals de flors, sentir les seves veus, fer amb la veu comú un crit ensordidor que pogués arribar fins les oïdes dels enemics derrotats, per què fos més humiliant la seva derrota.

La calor era anguniosa en aquells primers dies de l’estiu, però res d’allò no era obstacle per al poble, que se sentia obligat a mantenir-se ferm. Ningú no volia sentir-se inferior a ningú. Tots volien mostrar-se dignes, amb aquell esforç individual, de l’esforç que els herois havien fet. Ja tots eren herois. La suor del poble era un riu per augmentar el cabdal de la suor vessada pels herois. De sobte –com una onada gegantina- la gent es va bellugar imparable. Els clarins eixordaren l’ambient. Els ocells que ocupaven els arbres de les rodalies, espantats pel brum de la gent i dels clarins, xisclaren, formant-se tot seguit un enorme embalum: ja els herois eren a casa. Orgullosos, per sobre de les seves cavalcadures, miraven el poble eixordador, els infants que bellugaven senyeres, les verges que lis llençaven flors, els milers d’homes i dones que ploraven agraïts, perquè, gràcies als herois, pressentien que la seva vida, més o menys miserable, tornava a tenir sentit. Tots de cop, s’havien convertit en un poble orgullós, en un poble guanyador, en un poble capaç de fer besar el terra els enemics ancestrals. La senyera nacional, abans menyspreada, ja s’havia convertit en un símbol, que tots plegats veneraven.

Després del bany de popularitat, els herois foren rebuts pel Cèsar i pel Primer Cònsol de la Nació. Tots els van rendir honors als herois que havien recuperat l’orgull de la nació. Després d’allò, els herois se n’anaren de vacances. Havien guanyat una copa d’Europa de futbol, d’acord, però a ells, lis corresponien trenta dies de vacances per oblidar-se’n del baló. I allò, després de tant de fervor, era el que més els interessava.