La quotidianitat de l'horror

Contínuament, els escriptors i els guionistes de pel·lícules, s'espremen el cervell a la recerca de idees per inventar-se eixos monstres o éssers terrorífics, que a una part important del públic, sembla que l'agrada llegir als llibres o veure al cinema. Què ens ocórre, als humans? Gaudim al nostre cos, d'un element que sembla d'una gran precisió: el cervell. Una màquina gairebé perfecta, seu del pensament, la intel·ligència, el seny i el judici. Doncs, quina utilització fem, d'aquesta part essencial del nostre cos? Per què, als informatius de ràdio i tv. i als diaris, les notícies importants -les que millor pagades són- sempre són les dolentes? Quina cèl·lula del nostre cervei és capacitada per convertir-nos en monstres, per fer-nos delectar-nos en l'horror, per fer, de l'horror, un fet quotidià a les nostres vides? Amb el nostre mode de pensar -i d'actuar, en moltes ocasions- per molts de monstres que se inventen els creadors de ficció, la realitat els supera ampliament. No hi ha monstres més sanguinaris que els propis éssers humans. La utilització del cervell, per fer el bé, és immensa. Tanmateix, és immensa per fer el mal.

He elegit les dues fotografies de la capsalera per posar-hi un petit exemple. Podrien ser altres diferents, de qualsevol part del món, de qualsevol època de la història. Tant s'en val. Hi ha hagut sempre conflictes i guerres. I sempre hi ha hagut repressió i espant, fins que l'ésser humà s'ha convertit en el més sanguinari enemic de l'ésser humà. Tot un fet paradoxal, que ens condiciona la vida.

A la primera de les fotografies, un grup de dones i nens de l'aldea de My Lai (Vietnam) miren espantats els soldats nord-americans que els apunten amb les seves armes. A la segona de les fotografies, els cossos sense vida d'aquestes persones s'amunteguen al terra. És aquest, un de tants dels fets vergonyosos de la història de la humanitat. Va ocórrer el dia 16 de març de 1968. Ningú no ha estat condemnat per aquest espant. Els governants nord-americans, després de molt de temps negant-ho, quan ja l'opinió pública n'estaba assabentada, varen obrir una investigació, i, pel resultat de la qual un tinent fou acusat de l'assassinat de vint-i-dos civils. El varen condemnar a cadena perpètua. Deprés li reduiren la pena i, finalment, només va estar sota arrest domiciliari tres anys i mig. Fou l'única resposta de la civilització, la democràcia i la justícia.

Això va ocórrer en el món real. Protagonitzat per gent amb noms i cognoms, membres de la pròpia societat que compartim i que, possiblement, no siguin ni millors ni pijors que qualsevol de nosaltres. Com els que protagonitzaren la guerra en Bòsnia Hetzegovina, o en Àfrica... o en qualsevol indret dels nostres barris. On és l'ésser humà, és la violència i és l'horror. No hi ha remissió? Hem de desesperar? Els antecedents són els que són. Però també n'hi ha de diferents: estima, solidaritat, heroicitat, ciència, art... Un munt de coses que ens fan estimar la vida, malgrat l'horror de haver-ne de mirar sempre de cua d'ull la gent que ens envolta. I com que sembla que no en tenim prou en la realitat, en fem abastament d'altres de ficció, en un intent, potser premeditat, de voler fer creure que l'espant és un invent i no un fet quotidià.