El somni americà

De tant en tant ens plantegem si ens afecta, o no, el que ocórre en els Estats Units, però malament podem deixar de sentir-nos afectats. La nostra cultura se sent sovint envaïda pels corrents que ens apleguen d'aquella part del món i, pel seu poder polític i econòmic, no podem deixar de sentir que allò que allí ocórre, ens agrade o no, ens afecta, de grat o per la força. Els Estats Units, és un mirall on, d'un mode o d'altre, ens veiem reflectits. Els que coneixen el país, diuen que és terra d'oportunitats i que, tot aquell que té un somni, gaudeix d'oportunitats per dur-lo a terme. Hi hauria molt que parlar, d'això. Però no podem negar el que la història ens diu. I és cert que hi ha històries particulars que refermen aquesta possibilitat. A hores d'ara, se n'està produint una: la de Barack Obama. A la que també caldria afegir-ne una altra: la de Hillary Clinton, malgrat que aquesta ha estat menys sorprenent.

Barack Obama és, per primera vegada en la història, un candidat ferm, de raça negra, a la presidència de la primera potència del món. Jo no sóc un analista polític ni dispose dels coneixements escaients per fer un estudi rigorós d'aquella realitat. Només sóc una persona que escolta i pensa i que té la seva opinió. I aquesta, a hores d'ara, es troba a l'aguait del que pot succeir els propers dies i, més endavant, quan s'hagen de fer definitivament les eleccions.

La campanya de primàries ha estat un indici de què alguna cosa pot haver canviat al si de la societat americana. Des de la distància, no podem deixar de sentir-nos sorpresos i esperançats. Una societat de les més racistes i conservadores del món -el bressol del Ku Klus Klan- elegeix un canditat negre per presentar-lo als comicis. Caldria dir que és un fet gairebé revolucionari, aconseguit sense cap tipus de revolució. I això em preocupa. Fins on podrà arribar, Barack Obama? Serà acceptat de bon grat pel conjunt de la societat? Podrà exercir, si es elegit, sense que cap d'heroi, corporació o comunitat assolesca la temptació d'impedir-li-ho? El color de la seva pell, serà motiu per què els votants es decanten majoritàriament per John McCain, de qui a hores d'ara a penes si es parla?

Però hi ha una altra qüestió que també em deixa ple de dubtes. Fins ara, la campanya de primàries ha estat entre Obama i Clinton. També ella pretenia fer història, convertint-se en la primera dona elegida presidenta. En aquesta ocasió no ha pogut aconseguir-ho. Però em dona la impressió que no té la intenció de sortir-se'n de buit. La seva actitud no l'acabe de veure clara. S'han posat en marxa tots els mecanismes de pressió polítics i mediàtics per què Obama li done el número dos, i ella l'acompanye com a vicepresidenta.

Amb quines intencions vol Clinton ser vicepresidenta? Són de servei o d'ambició? Pretén recolzar al president o situar-se, envers una possible succeció? Fins on vol arribar, aquesta dona, en les seves ambicions? Permetràn que Obama es recolze amb el seu propi equip, o l'imposaràn la falca de Clinton, en atenció a l'interés general? Acceptarà de bon grat, Obama, treballar amb Clinton per considerar-la competent o es veurà obligat a fer-ho per les pressions de l'entorn? Tindrà Obama el seny que cal per imposar el seu propi equip, malgrat les pressions? I, si ho fa, van a deixar-lo? Només queden uns dies per averiguar-ho. Podia haver-me esperat i estalviar-me aquesta reflexió. Però he preferit deixar-ho escrit, i ja veurem què passa. En qualsevol cas, el cert és que fins ara, Barack Obama és un nou símbol del somni americà, i una petita esperança de què, a poc a poc, la societat done un pas per millorar. Serà possible? Ja veurem.