Al llarg de la meva vida, els diumenges per la tarda, gairebé sempre, els he dedicat a anar al cimena. Han estat etapes diferenciades però totes elles han deixat en mi la seva empremta, un senyal entranyable del que faig el possible per no deslligar-me'n. De petit acudia amb les meves germanes i també -de tant en tant- amb el meu germà (jo era -sóc- el més petit de la colla). Prop d'arribar a l'adolescència, va haver un temps que anava amb ma mare (quan ella, després d'un dol etern, es feu el propòsit de treure el cap). Més tard, vaig anar amb els amics. L'etapa que vaig anar amb ma mare, resta atapeïda de simbolismes. Ella, a més de cercar una estona d'esplai, pretenia -i ho va aconseguir- introduir-me en un fet cultural que considerava important en la meva formació. Però fou molt més que allò. Representà compartir històries, aventures, vivències. Emocionar-nos i anar descobrint, tots dos plegats un univers que, d'altra manera, mai no hauriem pogut conèixer.
Però fou més endavant, en tenir jo fills, quan aquella llavor conreada per ma mare, va treure el seu fruit. D'aquesta nova etapa en tinc tanmateix molts de records. (Ma filla, per exemple, em dugué un dia amb ella -ja anava fent-se una doneta- per veure "Dirting Dancing" i ens emocionàrem junts). Però les circumstàncies de la vida, feren establir un lligam molt més fort entre el meu fill i jo, evers el cinema. Va començar sent ell molt petit i es va allargar fins la seva adolescència. En aquell temps, les vesprades dels diumenges s'ompliren amb la màgia del cine. I jo vaig haver d'aprendre a veure'l amb ulls d'infant. Gaudirem de totes les películes d'aventures, d'herois i de super-herois que per aquell temps es projectaren. I també d'altres més serioses i que a ell -malgrat ser un nen- ja l'agradaren de debò ("El nombre de la Rosa", "El cazador"..., una mica més tard "Mejor sólo que mal acompañado"). Películes, al capdavall, que han marcat un abans i un després en les nostres vides, ja que són part d'eixe univers petit que ens envolta i que és nostre, només que nostre. Pèro en recordar les películes d'aventures, jo em divertia veient com es divertia ell. Fou un temps que em feu creixer com a persona. També a ell, suposo, però fou per a mi molt important.
Però tot canvia. Ara, eixe tipus de cine, ja no puc vure'l amb ulls d'infant. Sóc altre? Potser sí. O sent el mateix, sóc distint. Hauria d'anar a veure'l amb un nen i aprendre de nou el seu esguard. El cert és que, tot sol, aquest tipus de cine no m'agrada. Sóc ple de prejudicis i no alcance a baixar-me'n de la meva situació d'home gran, amb les meves frustracions i les meves idees fetes a cops. Air, veient aquesta película, no me'n vaig avorrir, però vaig notar la manca d'innocència en la meva forma de jutjar-la. La societat d'opulència, el poder dels diners per fer el bé i el mal, el tractament de les idees que ens fa ser còmplices d'un determinat model de vida... I vaig arribar a la conclusió que aquest tipus de cine ja no em diu res (no em diu res de bó) si no vaig a veure'l amb mirada de nen. Una cosa prou difícil per cert.
2 comentaris:
Allò de "Dirty dancing" jo ho recorde d'altra manera (ja ho comentarem).
Tens la clau de la película quan dius que no t'avorrires. Només és això, entreteniment.
És cert que el model de vida, la ideologia i tot això formen part de la peli però per a mi no són el més important.
Jo vec un personatge divertit, i prou.
D'altra banda no és obligatori que t'agrade tot, només faltaria.
Jo no sé quantes pelicules haurem vist junts tu i jo, ni quants anys seguits hem estat anant al cine diumenge rere diumenge. Per a mi allò era la felicitat. De vegades escolliem el cine sense saber que posaven, de vegades escolliem la película. Unes vegades ens agradaven més i altres menys. Però sempre parlavem del que haviem vist. Aquesta a estat la meva escola, on he aprés a sentir, escoltar i imaginar i aquells anys el ciment inquebrantable del meu amor per el cinema i del meu amor per el meu pare.
Publica un comentari a l'entrada