La festa del futbol

L’experiència ens ensenya que qualsevol esdeveniment que aglutini l’interès de la gent, és aprofitat pels polítics per fer la seva pròpia política. El futbol no és l’únic, ni tampoc és l’excepció. Als que ens agrada aquest esport i carreguem amb un bon nombre d’anys, no ens costa cap d’esforç recordar com el règim de Franco ens oferia, de tant en tant, partits de futbol, o espectacles taurins, per què ens poguéssim quedar a casa i no participar en actes considerats “subversius”. Més endavant, l’insigne ministre del PP Álvarez Cascos, va assolir la responsabilitat de declarar alguns partits de futbol com d’interès general, obligant a què la seva retransmissió fos en obert i gratuït, a l’abast de tots els ciutadans. I de fet, quan hi ha un partit important, a la tribuna d’autoritats falten cadires per acomodar tots els polítics que volen deixar constància de què ells eren allí, junt al poble.

Demà, dimecres, hi ha un d’aquests esdeveniments que mouen, agafats de la mà, al poble i als polítics. Es tracta de la final de la Copa del Rei (abans Copa del Generalísimo, i també Copa de España). I és paradoxal veure que, a aquesta final, hi han arribat els dos equips menys “espanyols” de l’estat: Barça i Atlètic Club. Els dos clubs de futbol que representen els territoris més independentistes –Bascs i Catalans- disputant-se... ¡la Copa d’Espanya! I no escolto, fins ara, cap veu de nacionalistes, de ningun tipus, protestant. Cap d’ells s’esgarra el vestit. En lloc d’això, potser tots, a més de fer-se la foto –a la tribuna o a les grades- intenten gaudir de la festa de l’esport. O potser també, els qui guanyen, es pensen que han derrotat, no al contrari basc o català, sinó a l’espanyolisme, a l’enemic comú. A aquest partit, per ser justos, hi hauria que donar dues copes. Pensant en política, tots dos equips, han vençut els seus antagonistes espanyols. El resultat, doncs, ara ja no havia d’importar a cap d’ells. El trofeu hi havia que donar-se’l a tots dos. En política, potser sí. Però el futbol és altra cosa, i farà que se’n obliden a casa de la vergonya nacionalista. I aplaudiran amb totes les seves forces quan el rei –el símbol de l’opressió dels anomenats separatistes- lis lliure el trofeu. I no descarto el veure regalar per alguna galta qualsevol llàgrima d’emoció.

Fa uns anys, una final semblant va emparellar el Barça amb el Reial Madrid. En aquella oportunitat, el Barça va guanyar, i Chendo (futbolista del Madrid), va dir que el que més sentiment li donava, era que la Copa d’Espanya se n’anés a territori estranger. Què diran ara, els nacionalistes espanyols, davant de la final de demà? Tampoc no hi he escoltat res. Potser, el poble, veu la possibilitat de gaudir d’un bon partit de futbol, mentre els polítics es dediquen a somriure, per eixir més afavorits a la foto. El resultat, demà. Tant de bo guanyés el millor i tot quedi en això: només que una festa. La festa del futbol.