La vida com a penyora

Fins fa poc temps, no en coneixia res d’en Manuel Zelaya. Mai no n’havia escoltat parlar d’ell. No conec, per tant, res de les seves virtuts ni de les seves mancances, com a persona ni com a polític. Començà a parlar-se d’ell quan, com a President democràtic d’Hondures, intentà fer-li una maniobra a la Constitució del seu país, que n’hi permetis presentar-se de nou a uns comicis on ser reelegit. Sembla que les institucions d’aquell país (Justícia i Parlament) li van avisar que allò no era correcte i, en insistir ell amb la seva postura, el feren fora del territori, sent proclamat President el què hi era del Parlament, en Roberto Micheletti. Com que no en conec més dades, malament put jutjar la qüestió sense ficar la pota. Hi han hagut algunes veus que, amb poca força, s’han alçat defensant el President defenestrat. Fonamentalment des de Nicaragua, Argentina i Veneçuela l’han recolzat, però, al meu parer, prou feblement, amb paraules tèbies que es difuminen amb el vent. Entre tant, Manuel Zelaya es fa escoltar en els mitjans de comunicació, com si intentés cercar recolzaments i mobilitzar –pacíficament, diu- el seu poble. Però amb la seva actitud hi ha alguna cosa que jo no aconsegueixo entendre. Diu: “Tornaré al meu país amb totes les conseqüències”. I li posa data i hora a eixe retornament. Arribat el moment, es presenta en la frontera i, en el corredor que separa un país d’altre, es posa davant de les càmeres de televisió, es fa les pertinents fotografies, i gira cua i se’n torna per on ha vingut. Això es diu por... o prudència...? No ho sé. Què en pretén, Manuel Zelaya? Què vol demostrar? A la meva memòria acudeixen noms d’altres personatges polítics què, de veritat, posaven la seva vida com a penyora per lluitar contra les injustícies. És cert, que aquestos personatges en el seu moment foren morts o patiren represàlies. Però la història els feu justícia. Massa romàntic... i perillós per Manuel Zelaya?

(La fotografia és de: es.wikipedia.org)