Dies de Mona

Pel matí la platja restava atapeïda de gent –majoritàriament jove- que gaudien de la celebració del segon dilluns de “mona”. Només que fa uns dies, en vaig anar a la serra. En ella, havien quedat les empremtes deixades des del primer dilluns: brossa i deixalles, per tot arreu. Un senyal de la manca de consciència que, lamentablement, encara no ha assolit la gent. És, tal vegada, un dels fracassos d’aquesta societat. O simplement una mostra de la nostra forma de comportar-nos. Aquest dilluns l’oratge no estava gens clar: hi havia núvols, malgrat que, de tant en tant, el Sol es deixava veure. I aquest era el moment desitjat per un bon nombre de visitants que, llevant-se apressadament la roba, l’oferien les seves pells nues, confiant en rebre el premi d’una mica de color, per lluir-la en tornar als seus punt d’origen. Altres jugaven a pilota o altres jocs, o es preparaven per a l’àpat del migdia.

Feia molt de temps que jo no gaudia d’aquests tipus de celebracions. I ja em pensava que no estava en edat de tornar a fer-ho. Els primers records són de vora fa seixanta anys (ufff, quants que en tinc ja!!). Jo anava amb les meves germanes majors. I, més que participar, el que feia era mirar el que feien els demés: jugaven al rogle –agafats de la mà- al “gat i la gata”, i a saltar amb la corda. Després es berenava conill fregit amb tomaca i gruixudes truites de creïlla. I de postres, la mona amb l’ou dur, que es trencava al front de qui estigués més a prop, o d’aquell xic o xica que hom volgués cridar l’atenció. Quan ja es començava a fer fosc, al voltant de la taula o d’una foguera, es contaven acudits o es cantaven cançons. Era una bona oportunitat per formar-se parelles, per experimentar, més o menys d’amagades, el sabor d’un petó apressat. Tal vegada, el primer petó. Les xiques lloïen davantals i els xics, espardenyes de careta xicoteta, amb vetes negres. Recordar-ho a hores d’ara, sembla d’una gran ingenuïtat. És com una pel·lícula en blanc i negre. Fou altra vida. En crec que ni millor ni pitjor que la d’ara. Simplement, era altra cosa. I he de dir, que em sent afortunat, d’haver-la viscut, i de poder recordar-la. En aquell temps, es cantaven cançons tan plenes d’ingenuïtat com els propis jocs:

“Vine Suncioneta i agafa de l’ansa,
del cabàs que “abulta” més que el campanar,
que aquest dia de mona ta mare està mansa
i esta circumstància hi ha que aprofitar...”

Tal com ara, la gent es divertia, sense pensar en crisis. Ara, es pensa que es pot perdre alguna cosa. Abans, gairebé no en teníem res. Però mai no ha faltat la celebració de les festes. És una altra, de les nostres senyes d’identitat?

Aquest any, el 14 d’abril (no era festa, però com ja és, per a nosaltres, festa tots els dies...) ens vam ajuntar una colla d’amics i amigues per menjar-nos la mona. Marcelino i Mavi, els amfitrions, però fonamentalment ella, ens van preparar un munt de jocs, en els que tots hi havíem de participar. Vaig assistir preocupat i una mica malhumorat. Em pensava que això és poc seriós, per a gent gran, com nosaltres. Però, a poc a poc, em vaig anar deixant envair per l’ambient i, finalment, vam completar un bon dia. Potser ple de moments ingenus, com els d’abans, però entranyables. Crec que vaig riure, desinhibit, com tal vegada feia anys que no m’ocorria. Ho passàrem bé. Meresqué la pena. No fou, però, un dia de mona com els d’abans, però tampoc com els que la gent jove fa ara. Un híbrid? Potser ens estem inventant alguna cosa. Val més no pensar-ho... i viure-ho. És el que, en definitiva, ens va a quedar.