A l'estiu, tot el món viu

A l’estiu sembla que ens canvien les prioritats. Que “les coses importants” manquen d’importància. Que no hi ha cosa més important que fer una llarga migdiada, deixant passar les hores més fortes de la calor, mentre el cos es relaxa i les idees es tornen líquides, fins esvanir-se en la suor. En aquestes condicions, les històries, que abans ens motivaven creant-nos diferents estats d’ànim, a hores d’ara les assolim amb dificultat i fem d’elles un cas molt relatiu. L’afer del President Camps, per exemple... Les seves relacions amb la trama de l’home del bigot, que ja fa uns mesos, quan encara gairebé no se sabia res ens inquietava, car pensaven que podia portar greus conseqüències, ara, que la investigació ha avançat considerablement i s’asseguren qüestions que llavors no eren sinó simples indicis, ara, repeteixo, potser per l’efecte de la calor, gairebé no ens importa i, després d’unes declaracions de l’alcaldessa Rita Barberà que suposaven un atemptat contra la intel·ligència i d’un silenci tremendament sospitós d’en Marià Rajoy, i del propi Camps, que no presagiava ninguna cosa bona, és ben cert que el Molt Honorable continua com si ninguna cosa hagués ocorregut, passejant la seva imatge per la televisió (la seva i les altres) posant cara de bona gent quan li pregunten pel senyor Correa (El Bigots, que a hores d’ara es troba empresonat, sense haver comés altre delit que fer-se ric amb els favors d’en Camps). Però tot això ara, a l’estiu, quan la mar, l’estimada mar, sembla cridar-nos amb el seu murmuri d’ones, sens oblida amb relativa facilitat. La política, que tant afecta les nostres vides, gaudeix d’impunitat a l’estiu. Ahir, a l’informatiu d’una televisió, aparegué el sastre de Camps, el què sembla que destapà tot l’afer. L’entrevista se la feren a la platja, mentre prenia el Sol còmodament assegut. Les seves declaracions, en aquestes condicions, semblaven més pròpies de les notícies del cor que de les polítiques. És l’estiu, que tot ho desvirtua. A la platja, al migdia, sembla que surt fum de les virolades ombrelles, sota les què, els estiuejants s’amaguen i passen el temps fent encreuats i assabentant-se dels fixatges fabulosos d’en Florentino Pérez, l’única cosa que motiva una mica el pensament. Per tot el demès, ja vindrà la tardor, on –potser- tornarem de nou a pensar. A l’estiu tot el món viu... d’eixa manera.

La festa del futbol

L’experiència ens ensenya que qualsevol esdeveniment que aglutini l’interès de la gent, és aprofitat pels polítics per fer la seva pròpia política. El futbol no és l’únic, ni tampoc és l’excepció. Als que ens agrada aquest esport i carreguem amb un bon nombre d’anys, no ens costa cap d’esforç recordar com el règim de Franco ens oferia, de tant en tant, partits de futbol, o espectacles taurins, per què ens poguéssim quedar a casa i no participar en actes considerats “subversius”. Més endavant, l’insigne ministre del PP Álvarez Cascos, va assolir la responsabilitat de declarar alguns partits de futbol com d’interès general, obligant a què la seva retransmissió fos en obert i gratuït, a l’abast de tots els ciutadans. I de fet, quan hi ha un partit important, a la tribuna d’autoritats falten cadires per acomodar tots els polítics que volen deixar constància de què ells eren allí, junt al poble.

Demà, dimecres, hi ha un d’aquests esdeveniments que mouen, agafats de la mà, al poble i als polítics. Es tracta de la final de la Copa del Rei (abans Copa del Generalísimo, i també Copa de España). I és paradoxal veure que, a aquesta final, hi han arribat els dos equips menys “espanyols” de l’estat: Barça i Atlètic Club. Els dos clubs de futbol que representen els territoris més independentistes –Bascs i Catalans- disputant-se... ¡la Copa d’Espanya! I no escolto, fins ara, cap veu de nacionalistes, de ningun tipus, protestant. Cap d’ells s’esgarra el vestit. En lloc d’això, potser tots, a més de fer-se la foto –a la tribuna o a les grades- intenten gaudir de la festa de l’esport. O potser també, els qui guanyen, es pensen que han derrotat, no al contrari basc o català, sinó a l’espanyolisme, a l’enemic comú. A aquest partit, per ser justos, hi hauria que donar dues copes. Pensant en política, tots dos equips, han vençut els seus antagonistes espanyols. El resultat, doncs, ara ja no havia d’importar a cap d’ells. El trofeu hi havia que donar-se’l a tots dos. En política, potser sí. Però el futbol és altra cosa, i farà que se’n obliden a casa de la vergonya nacionalista. I aplaudiran amb totes les seves forces quan el rei –el símbol de l’opressió dels anomenats separatistes- lis lliure el trofeu. I no descarto el veure regalar per alguna galta qualsevol llàgrima d’emoció.

Fa uns anys, una final semblant va emparellar el Barça amb el Reial Madrid. En aquella oportunitat, el Barça va guanyar, i Chendo (futbolista del Madrid), va dir que el que més sentiment li donava, era que la Copa d’Espanya se n’anés a territori estranger. Què diran ara, els nacionalistes espanyols, davant de la final de demà? Tampoc no hi he escoltat res. Potser, el poble, veu la possibilitat de gaudir d’un bon partit de futbol, mentre els polítics es dediquen a somriure, per eixir més afavorits a la foto. El resultat, demà. Tant de bo guanyés el millor i tot quedi en això: només que una festa. La festa del futbol.

Dies de Mona

Pel matí la platja restava atapeïda de gent –majoritàriament jove- que gaudien de la celebració del segon dilluns de “mona”. Només que fa uns dies, en vaig anar a la serra. En ella, havien quedat les empremtes deixades des del primer dilluns: brossa i deixalles, per tot arreu. Un senyal de la manca de consciència que, lamentablement, encara no ha assolit la gent. És, tal vegada, un dels fracassos d’aquesta societat. O simplement una mostra de la nostra forma de comportar-nos. Aquest dilluns l’oratge no estava gens clar: hi havia núvols, malgrat que, de tant en tant, el Sol es deixava veure. I aquest era el moment desitjat per un bon nombre de visitants que, llevant-se apressadament la roba, l’oferien les seves pells nues, confiant en rebre el premi d’una mica de color, per lluir-la en tornar als seus punt d’origen. Altres jugaven a pilota o altres jocs, o es preparaven per a l’àpat del migdia.

Feia molt de temps que jo no gaudia d’aquests tipus de celebracions. I ja em pensava que no estava en edat de tornar a fer-ho. Els primers records són de vora fa seixanta anys (ufff, quants que en tinc ja!!). Jo anava amb les meves germanes majors. I, més que participar, el que feia era mirar el que feien els demés: jugaven al rogle –agafats de la mà- al “gat i la gata”, i a saltar amb la corda. Després es berenava conill fregit amb tomaca i gruixudes truites de creïlla. I de postres, la mona amb l’ou dur, que es trencava al front de qui estigués més a prop, o d’aquell xic o xica que hom volgués cridar l’atenció. Quan ja es començava a fer fosc, al voltant de la taula o d’una foguera, es contaven acudits o es cantaven cançons. Era una bona oportunitat per formar-se parelles, per experimentar, més o menys d’amagades, el sabor d’un petó apressat. Tal vegada, el primer petó. Les xiques lloïen davantals i els xics, espardenyes de careta xicoteta, amb vetes negres. Recordar-ho a hores d’ara, sembla d’una gran ingenuïtat. És com una pel·lícula en blanc i negre. Fou altra vida. En crec que ni millor ni pitjor que la d’ara. Simplement, era altra cosa. I he de dir, que em sent afortunat, d’haver-la viscut, i de poder recordar-la. En aquell temps, es cantaven cançons tan plenes d’ingenuïtat com els propis jocs:

“Vine Suncioneta i agafa de l’ansa,
del cabàs que “abulta” més que el campanar,
que aquest dia de mona ta mare està mansa
i esta circumstància hi ha que aprofitar...”

Tal com ara, la gent es divertia, sense pensar en crisis. Ara, es pensa que es pot perdre alguna cosa. Abans, gairebé no en teníem res. Però mai no ha faltat la celebració de les festes. És una altra, de les nostres senyes d’identitat?

Aquest any, el 14 d’abril (no era festa, però com ja és, per a nosaltres, festa tots els dies...) ens vam ajuntar una colla d’amics i amigues per menjar-nos la mona. Marcelino i Mavi, els amfitrions, però fonamentalment ella, ens van preparar un munt de jocs, en els que tots hi havíem de participar. Vaig assistir preocupat i una mica malhumorat. Em pensava que això és poc seriós, per a gent gran, com nosaltres. Però, a poc a poc, em vaig anar deixant envair per l’ambient i, finalment, vam completar un bon dia. Potser ple de moments ingenus, com els d’abans, però entranyables. Crec que vaig riure, desinhibit, com tal vegada feia anys que no m’ocorria. Ho passàrem bé. Meresqué la pena. No fou, però, un dia de mona com els d’abans, però tampoc com els que la gent jove fa ara. Un híbrid? Potser ens estem inventant alguna cosa. Val més no pensar-ho... i viure-ho. És el que, en definitiva, ens va a quedar.

L'amo del calaix

L’actualitat és la que és. Vivim el tems que ens pertoca i no cal girar la vista en cap altra direcció, de no ser que, en virtut de mèrits (o demèrits) ens pensem que som millors que els demés, que ens trobem per sobre del bé i del mal, o que gaudim d’una posició que ens permet fer el que ens ve de gana. Quina cosa, d’aquestes, l’ocorre a l’Honorable Conseller Fontdemora?

El paper d’un càrrec polític, elegit pel poble, és gestionar tot allò –tota la propietat comuna- del poble. A hores d’ara hi ha un munt de càrrecs polítics –alcaldes i regidors- que, per ficar la mà al calaix dels diners, són empresonats. Aquests càrrecs, han traït la confiança del poble, i la justícia ha fet amb ells el que havia de fer. És un efecte d’aquest temps que vivim. Com bé diuen alguns nostàlgics del franquisme, això abans no ocorria. Però caldria tenir en compte que la propietat del poble no són només els diners. Hi ha coses força més valuoses que caldria defensar i protegir amb la mateixa cura, malgrat que la justícia, en aquestes coses, acostuma a mirar cap l’altra banda. Eixa falta de cura, permet que es fiqui la mà impunement a altres calaixos o què –el que és més greu- hom es consideri l’amo del calaix.

De qui depèn l’educació del poble?: sens dubte de les institucions educatives (...guarderies, escoles, instituts, universitats...). Aquestes institucions –i els professionals que les nodreixen- són els que coneixen, els que investiguen, els que tracten, els que es relacionen. Són ELS QUE EDUQUEN. I són els que saben com cal educar. El càrrec polític, no ha d’estar per sobre d’ells, sinó per servir-los, per donar-los recursos, per gestionar el que puguin fer adequadament llur treball. Ell és un gestor, un bon –o un dolent- administrador, però res més que això. Pretendre ser altra cosa, suposa convertir-se en un il·luminat, l’amo del calaix... un dictador, malgrat que aquesta paraula ens soni malament.

Quan la Plataforma per l’Ensenyament Públic planteja fer vaga, alguna cosa deu d’anar molt malament. Em penso, que aquests professionals de l’ensenyament, no es juguen el lloc de treball per fer malviure a l’Honorable Conseller, sinó per què, de segur, veuen coses que hi ha que canviar, coses per les que mereix la pena lluitar, coses, en definitiva que han de ser bones, no sé si per a ells personalment, però si per al poble. I el poble deu d’estar amb ells.

És força sospitosa l’actitud de l’Honorable (¿) quan, en presentar un document que no dona compliment a les reivindicacions de la comunitat educativa, gosa dir que no hi haurà més negociació, que, o es fa el que ell diu, o tornarà cap enrere. Com es pot entendre això? Qui és l’Honorable? O... Qui es pensa ell que és? L’il·luminat?... L’amo del calaix?

La justícia hauria de tenir en compte a aquests personatges, que es pensen per damunt del bé i del mal i que fan un ús tan dolent d’un patrimoni, tan valuós per al poble, com és l’educació. I haurien de tenir el castic que els correspon. Que no només de diners es nodreix la humanitat. I nosaltres, el poble, també hauríem de tenir en compte, quin ús fem del nostre vot i, en qualsevol cas, demanar-hi responsabilitats quan calgui i sent solidaris amb la gent que, agosaradament s’afronta a un problema que ens afecta a tots. I hauríem de rebutjar, sens dubtes, al que es pensa que és l’amo, no el servent. I amb tot el nostre respecte per l’ésser humà, en tractar-se d’una persona no grata per a la nostra comunitat, mentre que la justícia es decideix o no a ser justícia, només que per què ell s’assabenti de què no acceptem les seves formes d’actuar, més pròpies d’altra època per sort ja passada, li donem la volta a la seva fotografia. A veure si així la sang li circula de nou pel cap i les idees es reciclen i es milloren. Amén.

De falles i ninots

Ara que ja s’ha passat la festa de les falles, quan els trons de les mascletades encara sembla que no s’han esvaït del tot i l’olor del fum de les fogueres continua sent present en l’aire de València, vull fer una petita referència d’aquesta festa, malgrat que mai no l’he presenciat en directe. Pel que conec, els monuments són enormes. Cadascun d’ells representa una història, amb infinitat de personatges diferents, que tenen també la seva pròpia història. I sol ocórrer que, en fixar-nos en determinats personatges concrets, no ens queda temps per gaudir del monument en el seu conjunt. O, a la inversa, en mirar el conjunt no aconseguim entrar en la història dels personatges. És, com tot en la vida. I també, com en la vida, hi ha personatges (aquí es diuen ninots) que són devorats per la força del foc, mentre que a altres se'ls indulta.

Cercant un fet semblant, em ve a la memòria el que es coneix com el “cas Gürtel”. Al meu parer, una falla enorme atapeïda de complexitat, en la que conviuen un gran nombre de ninots que, com a les falles de Sant Josep, corren distintes sorts. Però, el que més em crida l’atenció, és la utilització que es fa sovint, en els mitjans de comunicació i, per sobre de tot, en els partits polítics, d’aquest tema. A la falla que l’artista faller ha muntat (el jutge Garzón), hi ha un gran nombre de personatges que semblen estar implicats en una història comú: tots s’han beneficiat, d’una o d’altra manera, dels guanys, o dels regals que els feia una determinada empresa. Alguns dels ninots d’aquesta falla s’han cremat abans del dia de la cremà i, d'igual manera, altres han estat indultats abans de la data del judici. Tot prou estimulant, com podem veure. D’altra banda, es llancen contínuament mascletades en favor de determinats ninots, fet aquest que no ens deixa fixar l’atenció en la falla. Intentaré explicar el que vull dir:

El President Camps és acusat, en aquesta falla, d’haver rebut, com a regal, un determinat nombre de vestits. Jo no acabés de veure –en aquest fet concret- la gravetat del tema. Potser no és ètic, no ho sé, però si parlem del president d’un govern que juga dia rere dia amb milers de milions, en parlar d’uns milers d’euros no sembla gaire greu. Ara bé, si eixos milers d'euros hi ha que unir-los amb tots els que s’han endut la resta de ninots que l’acompanyen en el monument, llavors la cosa canvia, car queda patent que el conjunt de la falla s’ha finançat d’una forma fraudulenta. En aquest cas és, doncs, on es troba la gravetat del tema. I, quan hom és part d’un delicte, és un delinqüent, per acció o per omissió. El Partit Popular assumeix, per propi dret, la titularitat de la falla i, la seva comissió fallera es posa a treballar de seguit. L’alcalde de Pozuelo i l’alcalde d’Arganda, són cremats a tota pressa. No cal esperar l’indult per a ells. Al mateix temps, el president Camps és indultat. Quin mèrit ha fet, aquest ninot, per merèixer l’indult? Quines proves han aportat per què la societat pogués conèixer la seva innocència?: cap, de prova. Només que una mascletada, una ensordidora mascletada que, acompanyada d'unes petites fogueres a destemps, ens fes llevar l’atenció de la falla principal, posant-la només en el ninot indultat. Una jugada perfecta que potser els durà beneficis, si tot el món mira el ninot i se n’oblida de la falla.

El fet, cru i dur, és que Camps ha estat acusat abans d’hora per una oposició maldestra i tafanera, que cerca només que les misèries dels altres per fer-se un lloc on governar i que està fent-li bo el joc del contrari. Camps ja ha estat indultat pels seus i, segur que també per bona part de la societat que no s’ha detingut a veure la falla. Una societat que només ha vist el que uns i altres l’han mostrat: el ninot indultat. Veurem que diuen al respecte els mestres fallers. Sempre ens queda la justícia? Ja veurem.

(La fotografia l'he tret de: www.fallas.com)

L'olor de la sang

No tinc per costum veure determinats programes de televisió, ni afegir-me al ramat de les persones que, emparant-se en el seu dret a manifestar-se, demanen venjança després d’un fet delictiu, moltes vegades animats per aquests programes o per altres tipus de premsa. No m’agraden aquests tipus de manifestacions. Em refereixo, en aquest cas, al fet lamentable i reprovable, de la mort de la jove Marta del Castillo. Fa uns dies, quan la policia detingué al presumpte assassí, aquella mateixa nit, una cadena de televisió, ja feu un programa on sembla que estaven presents alguna amiga de la noia. No el vaig veure. Aquest tipus de programes, que no aporten res a la investigació, l’únic que fan és remoure la consciència de la gent i despertar la morbositat. Em sembla obscè. Crec que n’han agut altres programes, amés d’informació escrita de tot tipus. Tot plegat, no ho puc jutjar correctament doncs, per atendre la meva salut he volgut quedar-me al marge i deixar que la policia fes el seu treball i que els jutges actuen com cal. Cerqui la notícia per saber, però defuig la morbositat, el negoci de l’audiència que fa, de l’olor de la sang, l'argument més important per formar un ramat que acudeix, com les mosques a la pudor de la brutícia.

Parlem de drets, de democràcia... De quins drets parlem? El que fan les persones que veuen aquests programes i es deixen arronsar per ells, és legal. És clar que sí. El que fan determinats mitjans de comunicació, enriquint-se gràcies a l’audiència i la publicitat amb programes o tractaments morbosos de la notícia, també és legal. Però, on queda la consciència, d’uns i d’altres? Veig als informatius una colla de gent rondejant el domicili de la xica. De tota eixa gent, un vint per cent potser la coneixia i l’estimava i intenten contenir el seu dolor, afegint-lo al dels pares i familiars. Però, que fa allí l’altre vuitanta per cent? Què cerquen? Què aporta la seva solidaritat –si és que és solidaritat- a la família i a la investigació? Potser m’equivoqui, però em penso que hi són voltors, que acudeixen a l’olor de la sang, per donar-hi satisfacció a la seva morbositat. I d’això, en tenen molta culpa alguns mitjans de comunicació i una molt minvada consciència dels valors, què, com a éssers humans ens pertoquen.

Els déus del segle XXI

L’ancestral por vers allò desconegut, ha generat sempre l’aparició de líders i déus salvadors. Què ha de fer, el poble desvalgut, davant l’amenaça de la catàstrofe? Potser, lluitar? Sí, caldria eixa possibilitat. Però... lluitar contra qui... o contra què? On és, l’enemic? Qui és, l’enemic? És el cas, que cada dia les notícies ens posen al corrent de noves catàstrofes, de nous perills. Cada matí l’esgarrifança ens entra al cos amb el desdejuni i ja no ens deixa tranquils. Ens trobem en perill? Sembla que si. Però, de què estem en perill? Què és el què podem perdre? Cada dia, hi ha una notícia nova, més dolenta que les anteriors: les empreses constructores, que els darrers anys es repartiren un suculent àpat, fan fallida; les fàbriques d’automòbils redueixen considerablement les seves plantilles; la indústria, en general, es lamenta de què no hi ha comandes, i hi envien els treballadors a l’atur; no hi ha diners, i el petit comerciant no té altre remei que tancar el seu negoci, mentre que el gran amenaça tanmateix en fer-ho; la banca no dóna crèdits. No hi ha diners. Els ciutadans, espantats, escoltem la paraula fatídica: no hi ha diners. I no sabem per què no hi ha diners. Com s’han esvanit. On són. Qui els té. I no sabem, aquesta situació, com va a influir en les nostres vides, en el nostre futur. A les universitats, els estudiants perden tota il•lusió, en no veure futur. Diuen, alguns que sembla que saben més, que ja res no serà igual que abans. Doncs, com serà? En altres moments crítics de la història de la humanitat, sembla que –com deia al principi- sempre apareixia un líder, o un déu, que conduïa el poble fins una utopia, més o menys versemblant. Ara no hi ha utopies. No hi ha ideologies. L’estat del benestar –concepte assumit per dretes i esquerres- ens ha deixat sense ideologies. El món globalitzat, és un comerç que està en fallida, i no ens queda altra sortida que un altre comerç que, naturalment, restarà gestionat pels mateixos que han enfonsat aquest. No hi ha altra alternativa: són els banquers els únics que ens poden salvar de la crisi. Ells l’han creat, mentre que els polítics els aplaudien i el poble es nodria de les engrunes que ens deixaven caure. Si ens deixen sense les engrunes, què serà de nosaltres? Ja hi ha prop de quatre milions d’aturats. Fins on podrà suportar, el sistema d’assistència social, aquesta situació? On és, a hores d’ara, el ministre Caldera, que fa uns anys ens venia una història d’opulència del sistema? En què han quedat les idees brillants i optimistes del president? Com es pot veure, cada dia, el ministre Solves, al mirall sense que la vergonya l’obligués a dimitir? Com és possible que els polítics, que gaudeixen d’una informació privilegiada, hagen pogut ser enganyats? O tal vegada ens han enganyat ells a nosaltres?

L’única cosa certa, és que hi ha una situació nova, que no és casual, que té unes raons, unes motivacions. No és un castic de déu, almenys no de cap déu de cap cel. És una estratègia ben meditada per arribar a una situació que “ells” ja coneixen i desitgen. És una altra manera de governar-nos, de fer de les nostres vides allò que ells han decidit. Mentre tant, a nosaltres, orfes d'ideologia i de líders, no ens queda altre remei que esperar que continuen caient-nos algunes engrunes, per les que, com ja fèiem abans, lis besarem les mans als banquers, els nostres déus salvadors, els autèntics pares de la crisi. Els déus del segle XXI.