Les festes del poble

Ficar-se en contra de les festes d’un poble, no és, políticament, correcte. De fet, a qui parla mal d’elles, se’l tracta d’intransigent, o de persona esquerpa, poc o rés sociable. Sé que còrrec el perill de què, si algú pogués llegir aquestes línies de ben segur em donaria alguna d’aquestes qualificacions. Doncs, bé, m’arriscaré. Fonamentalment per veure si sóc capaç de aclarir les meves pròpies idees que és, a la fi, l’única cosa que per a mi te una mica d’importància.
Les festes de Santa Pola... Ai, Santa Pola! Aquest any, com que hi ha crisi econòmica, l’Ajuntament ha optat per no fer cap despesa en actes culturals. D’altra banda caldria dir que no sé si els actes culturals l’importen a molta gent. Altres anys n’han hagut, potser senzills... però n’han hagut , i el poble ha gaudit d’ells. Aquest any tot es centra en les activitats que organitzen les Associacions Festeres (imagino que amb algun tipus de recolzament municipal, però no ho sé) i en les barraques que aquestes Associacions i agrupacions de veïns organitzen. En aquestes barraques, distribuïdes en qualsevol indret del poble, l’única cosa que es fa és veure i posar música –quan més forta millor- al llarg de tota la nit i fins que el sòl comença a sortir. Això és garantia de que, mentre duren les festes, ningú no pot dormir adequadament, si és que de alguna manera et deixen dormir. Però no es pot dir res en contra, és el que cal: són festes i el poble es diverteix. Què podem dir? No hi ha alternativa a un sistema que es basa en l’embrutiment i el soroll desmesurat? On és la imaginació (no dic del poble, a qui no dec jutjar, sinó dels regidors) per organitzar unes festes on el respecte radiqués, no en què tots suportem el soroll, sinó que aquest es faci allí on no molestés? M’agradaria sentir-me orgullós de les festes del meu poble, pensar que cada any, en arribar aquests dies, anava a gaudir de l’oportunitat de viure uns dies diferents fora de la rutina, però sense necessitat de disfressar la festa de soroll, fins que el soroll es convertís en l’únic motiu de la festa. Només ens queda la mar que, impassible, sembla no fer massa cas de festes i de regidors incompetents. És l’atractiu més gran d’aquest poble. I ni tan sols la cuiden com caldria. De fet, crec que ells es pensen que està ací per accident geogràfic. Ai, Santa Pola!

Un sponsor per al Molt Honorable President

De vegades, no acostumem a valorar com cal el mèrit que té l'exercir un càrrec públic. No és gens fàcil, em penso. Sé que en política hi ha un munt de gent que s’aprofita d’una superior situació econòmica per treure’n encara més diners, per assolir un prestigi que el seu ego li reclama, o per omplir de distraccions el seu temps lliure. Hi ha de tot. Però també hi ha el polític honest que fa de la seva militància un treball sacrificat, sense més intencions que fer-li une servei a la societat, per millorar el món i fer-lo més habitable. Aquest, rep, a canvi del seu treball, un sou, que és el que necessita per viure i, en acabar el seu temps en política, torna a ser un ciutadà més, tan anònim com tots els demés. Potser m’agradaria, com a exemple, citar-ne alguns d’aquests, però la memòria ja no és el que fou i s’en barretgen els noms i els càrrecs sense cap de sentit. D’altra banda, vull parlar d’un cas en particular, abans que se n’oblide.

Des de fa un temps ençà, estem rebent notícies de regidors, de tots els color polítics, als que la justícia ha descobert que, aprofitant el seu càrrec, s’estaven enriquint –o augmentant la seva fortuna- d’una manera corrupta. S’ha parlat, s’està parlant i es parlarà molt d’ells. Carregats de raons, els ciutadans pensen que tots plegats son uns delinqüents i merèixen un càstic. Potser tenen raó, però tal vegada convinguès veure cada cas en particular, perquè tanmateix pot passar que no sigui correcte ficar-los a tots al mateix sac. Jo, després de tot el que s’ha parlat d’ell, vull mostrar la meva solidaritat amb el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana Francesc Camps. Tot seguit, intentaré deixar clara la meva opinió al respecte.

En la societat en què vivim, on el consum i l’aparença són fonamentals, ésser Honorable, és ja força complicat. Si a eixa complicació n’afegim el “Molt”, la complicació es multiplica... almenys per tres. Però no ens quedem ahí: al Molt Honorable, a més a més, li donem el càrrec de President de la Generalitat Valenciana. Les dificultats, en aquesta situació, s’agranden fins uns límits inimaginables. En calculo què... un mil per cent... o més. Perquè un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, no tan sols ha de ser un bon polític, sino que ha de semblar una persona d’alta alcúrnia. Ningú no es pot imaginar un Molt Honorable President abitllat amb granota de mecànic, o amb bermudes a l’estiu i samarreta del “mercadillo”. No estaria correcte, i la societat –la nostra societat- no ho permetria. Significaria un desdori per la institució. Doncs, què ha de fer, un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, per ser-ho i semblar-ho? Imagino que emprar bona part dels seus diners en omplir un armari amb la roba més adient. Pero... i si aquest Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, no té diners? Què n’hi caldria fer? Si fem un cop d’ull al nostre voltant, veurem un munt de situacions semblants. Per exemple, hi ha esportistes d’elit que per dur endavant el seu projecte, es cerquen un sponsor. I ningú no s’escandalitza d’això. L’ajut del sponsor és fonamental perquè el projecte fructifiqui. Un projecte que, sense ells –malgrat tenir l’esportista totes les qualitats- no seria possible. Doncs bo, sembla que això que trobem tan normal en l’esport, ho rebutgem tot seguit en la política. Això és just?

Quan el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana ha declarat públicament els seus béns, perquè tots poguéssim estar assabentats, he entès, de sobte, la seva situació, el seu drama. Ha de ser Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. Per a eixa funció requereix d’unes qualitats morals que, com què no les declara, no sé si tindrà. Però per a semblar un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, ha d'invertir molts de diners en vestuari. I el seu compte corrent és patètic... ¡¡¡900 euros!!! Com es pot ser –i semblar- Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, amb un compte corrent semblant al d’un paleta en atur? De fet, hauria de comprar la seva roba a qualsevol ambulant del mercat i, l’anaven a deixar entrar al Parlament? Quin crèdit ens mereixeria un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana amb pantalons vaquers i camisa de tres euros –o de dos per u? Ens sentiríem representats? Ens humiliaria, en penso. Per això, el nostre Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, sembla que es va decidir –amb bon criteri, em penso jo- per prendre una opció semblant a la dels esportistes d’elit, i cercà un sponsor que li fes el vestuari, sense el qual aquesta societat no l’hagués permès ser Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana.

El que ha ocorregut despès, m’ompli de pena i de confusió. La mateixa societat que té als esportistes d’elit sponsoritzats, com a ídols, condemna, per una acció semblant al Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. No ho sé vostès, però jo no ho puc entendre. Un home, malgrat que sigui Honorable i Molt, amb un patrimoni de 900 euros, es pot permetre fer-se –sense sponsor- el vestuari... corbates, camises, sabates... un diferent per a cada situació? No, això estaria impossible. I és per això que jo, des de la modèstia del meu títol de ciutadà de base, amb un patrimoni feble, malgrat que molt per sobre del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, em vull solidaritzar amb ell i amb l’opció que prengué per cercar un sponsor que li fes el vestuari de Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, sense el qual no semblaria ni Honorable, ni Molt ni res. I en el cas de què no se li permeti un sponsor, jo proposés que es faci una recaptació popular per pagar-li el vestuari. Qualsevol acció es bona per què el nostre Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana semblés un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana.

Homenatge del Poble a Miguel Hernández

Quina és la línia que separa l’honestedat de l'oportunisme? En determinades qüestions, deu de ser tan feble que no es nota a simple vista. Aquest any 2010 se celebra per tot arreu, el centenari del naixement del poeta Miguel Hernández. Un home, la grandesa del qual, queda garantida pel fet de què, només en trenta dos anys de vida, fou capaç de deixar-nos hereus d’un descomunal patrimoni d’obra escrita. Una obra menyspreada a Espanya al llarg del temps de la dictadura de Franco, que fou qui li va provocar la mort i pretengué, sense aconseguir-ho, fer desaparèixer la seva empremta. A hores d’ara tothom, reconvertit a la democràcia, vol deixar constància del seu amor a la cultura i al poeta, organitzant actes per fer-li honor. Benvinguts siguin aquests actes, malgrat que es produeixen després de tant de temps de silenci i menyspreu. Però em sembla de què molts d’aquests actes, apropiant-se del nom del poeta, no pretenen altra cosa que ser un atractiu turístic per guanyar diners. La competència organitzada entre els Ajuntaments d’Elx i el d’Orihuela, amb la presència de tots dos a FITUR (la fira del turisme), oferint-lo com a reclam de virtuals turistes, deixa palesa llur intenció. Fa uns dies, la nora del poeta, Na Lucía Izquierdo, deia en els diaris, que els actes que estaven organitzats pels ajuntaments, mancaven de categoria, que eren molt de “poble”. No es pot saber què pensaria ell d’aquestes paraules. Però fan mal. La seva biografia mostra palesament on era. Ell era amb el poble. Per això el van empresonar fins que va morir. Com un ocell que no es pot acostumar a viure en l’estret espai d’una gàbia. Ara, l’Ajuntament d’Elx ha organitzat, dintre dels actes del Centenari, un concert on Joan Manuel Serrat va a cantar alguns dels poemes de Miguel Hernández. Un concert on el preu de l’entrada més econòmica es 37 euros. Pot el poble, en general, acudir a aquest concert? Em penso que no. És aquest tipus d’actes els que reivindica la família del poeta? Actes per a un poeta del poble... sense el poble? És, d’aquest mode, que els ajuntaments –en aquest cas el d’Elx- fomenten la cultura sense invertir un euro o, encara pitjor, guanyant diners? Si aquesta és la línia de l'homenatge que es planteja per al poeta (a Orihuela, tanmateix pretenien organitzar una desfilada de moda) no m’agrada i em penso que se li fa a la seva memòria un favor força miserable. Vaig dir en una oportunitat, i em reafirmo en aquesta idea, que aquest homenatge el devien d’organitzar exclusivament, entitats culturals, allunyades, el més possible de les dèries i les misèries de la política. Això és una utopia, però m’agrada pensar amb ella.

D’alguna manera, els que ens sentim poble –“no soy de un pueblo de bueyes”, deia ell- farem el que estigui a la nostra mà, per organitzar un Centenari paral•lel, amb actes “de poble”, perquè reivindiquem a Miguel Hernández com al nostre patrimoni. Ell escrigué: “Jornaleros, España loma a loma / es de gañanes, pobres y braceros. / No permitáis que el rico se la coma, / jornaleros".

La inconsistència de l'oblit

Cada vegada em trobés més convençut de què la nostra capacitat de memòria és fràgil i molt fàcil de dirigir i de manejar. No tan sols pensem el que ens diuen que pensem, sinó que ho fem quan i fins on ens indiquen. I després, quan no ens diuen res, ens n'oblidem, com que res no hagués ocorregut. Potser n’estic una mica obsessionat per aquest tema. Hi ha dintre de mi quelcom que es dispara quan se sent utilitzat pel Gran Germà. Potser un sentiment d’incomprensió, del Gran Germà, provocat, sens dubte, per una manca d’educació que em converteix en un ésser desconfiat i, per tant, poc fiable amb les meves opinions. Potser és això, o no.

Les darreres setmanes, hem tingut un degoteig continu de notícies referides a Aminatu Haidar. Dia rere dia tota mena d’informatius ens han mantingut informats de la situació que estava vivint aquesta dona, injustament tractada pel govern del Marroc. Els líders polítics han aprofitat l’afer per fer-se fotografies amb ella i per atacar el Govern –que sempre actua mal, segons els opositors. Hi ha hagut, com deia abans, una quantitat tal d’informació, que ningú no podrà dir que no ha estat assabentat del cas, fins que aquest sembla que s’ha resolt. No n’estic criticant els que ens hagen mantingut informats d’un tema de Drets Humans, no. El que vull dir és que no tots els temes s’enfoquen igual. I no sé el perquè. Hi podríem trobar un munt d’exemples d’informacions donades amb gran profusió de mitjans i què, de sobte, deixen de ser notícia, repeteixo, no sé per què.

Un d’aquests casos va ocórrer el dia 29 de novembre. La caravana de l’ONG “Barcelona Acció Solidària” va ser atacada en Mauritània, i segrestats tres dels seus membres: Alicia Gómez, Albert Vilalta i Roque Pascual. Tot seguit, els mitjans de comunicació donaren la notícia i, al llarg d’alguns dies ens han mantingut informats, fins que s’ha fet el silenci. El fet que a mi m’alarma és, que eixes tres persones continuen segrestades, però ja no es parla d’elles. Potser no hi ha res a dir? Es tracta de mantenir una actitud de prudència, per no interferir amb les accions de les autoritats? O és que estes tres persones no són importants i parlar d’elles no ven periòdics? Imagino que hi haurà una mica de tot, però, de seguir així, ben aviat no ens recordarem d’ells. I no em sembla just ni decent. Fa uns dies, la cadena de televisió Al-Jasira, va donar a conèixer un comunicat dels suposats segrestadors:

“En el nom de Déu clement i misericordiós,

L'organització d'al-Qaida a les Terres del Magrib Islàmic

Comunicat d'autoria del segrest d'un francès i tres espanyols .

'En nom de Déu únic, el que dóna la victòria als seus servents i el millor dels seus soldats'. En un moment en el que els croats continuen amb la seva guerra total contra l'islam i els musulmans arreu del món, amb la massacre d'innocents i l'ocupació de les nostres terres, trepitjant el més sagrat que tenim i el suport dels seus protegits que cometen injustícies tots els dies, els nostres mujaidins continuen, gràcies a Déu, amb la seva lluita contra aquesta aliança satànica i combatent a tots els que en participin i a tots els que ens maten a tot arreu, en defensa de la nostra nació islàmica.

En resposta a les seves injustícies, dues de les nostres unitats, gràcies a Déu, els nostres valents mujaidins han segrestat a quatre europeus en dues operacions diferents. Primer, el 20 de novembre de 2009 a Mali va ser segrestat el francès Pierre Camat. Segon, el 29 de novembre de 2009 hem segrestat a tres espanyols: Albert Vilalta, director de l'empresa Túnel del Cadí, dedicada a infraestructures, Roque Pascual i Alícia Gámez.

Tractats segons la Xaria Islàmica

Les unitats han tornat a les seves bases sanes i estàlvies i els segrestats es troben en bon estat de salut i són tractats segons la xària islàmica. Aviat, ens posarem en contacte amb Espanya i França per informar-los de les justes peticions dels nostres mujaidins i els diem als croats i a tothom que no abandonarem en la nostra voluntat de combatre-us i matar-vos i ens enfrontarem als vostres atacs per ajudar els nostres presoners torturats a les vostres presons.

'Déu és el més poderós però la majoria de la gent no ho sap. Al•là és Gran. Al•là és Gran. Al•là és Gran.'

Dilluns 20 de l'època musulmana (9 de desembre de 2009)

No tinc dubtes que què les autoritats estaran fent el que cal –segons ells- per resoldre el tema. Però no em sembla gens decent que es relegués al silenci i a l’oblit. Hi caldria que analitzarem el perquè poden ocórrer aquestes coses. Parlem de tres persones segrestades? Potser si. Però si aprofundim, potser hi hauria que parlar de moltes més. D’assassinats, d’injustícies, de corrupció. De notícies sense resoldre que han deixat de ser notícia, perquè d’eixa manera ho han decidit. I, del mateix mode que ens informaren, ara ens diuen que oblidem. I els fem cas, perquè la nostra capacitat per recordar i per oblidar és força inconsistent.

El preu d'en Ricardo Costa

Feia temps que no escrivia, més de dos mesos. A l’anterior escrit, mostrava la meva perplexitat pel fet que la justícia no actués en contra del Partit Popular valencià i, francament, no esperava que ho fes. Fa unes setmanes, una persona, potser més informada que jo, em deia que rodarien caps, que la justícia, malgrat ser molt lenta, quan es posava en marxa, era imparable. Amb el meu escepticisme habitual, jo continuava dubtant. I el cert, és que encara dubte, ja que la justícia, que jo sàpiga, encara no ha fet res. Esperi que ho faci? No ho sé. Els camins de la política hi són tan complicats.... Abans de què la justícia es pronunciés obertament, el partit l’ha tallat el cap a Ricardo Costa. Les raons? Són diferents segons qui les expliqui, de tal manera que mentre que es pot veure un partit amb greus problemes interns, els dirigents manifesten que aquest problema els ha unit més que mai. No ho entenc. S’han unit per defenestrar a una persona que, diuen ells, era honrada, eficient i, en definitiva, un bon militant? Ricardo Costa semblava ser un home que l’agradava deixar-se veure davant els mitjans de comunicació. Sempre perfectament vestit (sembla que això no és delicte), amb un somriure què, potser, ha agut d'estudiar molt sovint davant l’espill, o ha estat dissenyat per eminents creatius. Ara doncs hem agut de veure com cambiava el seu somriure per una ganyota que, finalment ha esdevingut amb llàgrimes.
Per què plorava Ricardo Costa? Perquè estava penedit per les faltes comeses? Perquè l’han vist? O perquè es veu presoner de la seva lleialtat i no pot dir –o no vol dir- el que caldria? És, simplement, un delinqüent, o és un home “sacrificat” de partit? Potser, encara puguem veure alguna cosa més. El somriure de Camps, si l’analitzem, tampoc és ja el que fou. A poc a poc va esdevenint ganyota. El que sapiguem en el futur, pot dependre del preu que en Costa hagi cobrat. Si és què, de bon grat, ha acceptat l’oferta. Abans de ser defenestrat, ell defensava el seu honor –i la seva cadira política- amb paraules plenes de raó. De mode semblant a com es defensa l’Honorable President. I és què en política, els càrrecs, podem saber quan comencen, però ells mai no volen que s’acaben. Fa un munt d’anys, el cantautor Luis Eduardo Aute cantava amb ritme de tango allò de “Sillón de mis entretelas”, un poema del basc Jesús Munárriz, que els polítics s’entesten en què continués sent actual.

Me quieren quitar el cargo
yo no me largo.
Que este chollo no lo suelto
me lo he ganao.
Tantos años asintiendo
y hasta aplaudiendo
y ahora vienen a decirme
que me han cesao.

Sillón de mis entretelas.
Mi despachito oficial.
Quieren dejarme a dos velas
a un director general.
Me quieren echar afuera
arrojarme al arrabal.
Que puñalada trapera
el papelín oficial.

Aferrao a mi butaca
como una lapa.
A mi nadie me despega
de este sillón.
Que es mi madre, que es mi esposa
será mi losa
ya me he untado en el trasero
Sinteticón.

A mi me han nombrao a dedo
y aquí me quedo
por los siglos de los siglos
Amen Jesús.
No me mueven de este trono
que tengo abono
hasta el día en que la espiche
de un patatús.

Sillón de mis entretelas.
Mi despachito oficial.
Quieren dejarme a dos velas
a un director general.
Me quieren echar afuera
arrojarme al arrabal.
Que puñalada trapera
el papelín oficial.

La política al mes d'agost

Des que tinc ús de raó, que m’han preocupat les notícies –importants- que en política es donen al mes d’agost. Un mes on, qui pot fer-ho i qui no, es troba immers en període vocacional i les coses –importants- passen desapercebudes. Agost és un mes en què la vida administrativa queda gairebé paralitzada i no queda temps per analitzar com cal esdeveniments que en altre moment haurien de mobilitzar l’opinió pública. A l’agost, no hi ha opinió pública en actiu i, qui actua, ho fa gaudint d’un ample grau d’impunitat. Fa uns dies, el tresorer del PP dimitia del seu càrrec, per afrontar les seves responsabilitats en el “cas Gürtel”. A penes res a dir a aquesta notícia. És agost. Ara, el President Camps i altres càrrecs del partit i del govern valencià, són exculpats pel Tribunal, pel mateix cas. Per aquest últim, encara hi ha algunes notícies a la premsa, però se’n oblidaran ben aviat o, en qualsevol cas, servirà per treure pit al President, car no per aprofundir en uns fets que semblaven estar clars per a tots, menys per als jutges. Faran, doncs, el que calgui, per destacar la part de sentència que els interessa, passant-li el sedàs d’agost a la resta de la notícia, per què la palla, que no els interessa, quedés aillada. Malgrat la sentència dels jutges, hi ha alguna cosa que fa pudor, i continua fent-ne, malgrat el desodorant d’agost. Només hi ha que girar la vista una mica enrere per veure com de preocupats es trobaven els dirigents del partit. El propi Camps ha hagut de fer equilibris per defugir la seva presència en determinats actes públics, ha faltat al parlament i ha dit mentides quan ha obert la boca. L’alcaldessa, Rita Barberá, amb el seu tradicional masclisme, fou qui donà la cara per ell, fins el punt que alguns analistes pensaven que estava promocionant-se com una alternativa al President. La preocupació es notava per tot arreu. Jo, en el seu moment, ja vaig opinar que el fet d'acceptat uns regals no em semblava una cosa especialment greu. La gravetat, em penso, es troba en la motivació dels regals i en les conseqüències que es poden derivar després. I sembla que és precisament això el que el tribunal valencià no ha volgut veure –ni mirar-. Hi ha coses en la justícia que jo no entenc. Com dèiem antigament, és més complicada d’entendre que els rebuts de la llum. Si s’ha considerat que l’empresa del “Bigots” i companyia era fraudulenta, si tots plegats es troben empresonats, si el tresorer del PP i alguns alcaldes han hagut de dimitir per una relació semblant, com és possible que la part valenciana quedés al marge? És possible que fer-li regals a un càrrec públic es considerés delicte, i acceptar-los no? L'empresa en qüestió es va enriquir, en el seu moment, gràcies als contractes que van rebre del govern valencià per organitzar grans esdeveniments: visita del Papa, competicions de Fórmula 1, de Vela... i infinitat d’actes interns del partit. Assolir aquests contractes, és delicte? Fer-li un regal a qui ens afavoreix, és delicte? Sembla que si, però, en canvi no és delicte fer el favor i acceptar el regal. No ho puc entendre. I em sembla que quan arribés setembre poca gent se’n recordarà del tema. Agost deixarà les coses on els que juguen –i dominen la partida- volen que en queden. És tems de vacances.

La vida com a penyora

Fins fa poc temps, no en coneixia res d’en Manuel Zelaya. Mai no n’havia escoltat parlar d’ell. No conec, per tant, res de les seves virtuts ni de les seves mancances, com a persona ni com a polític. Començà a parlar-se d’ell quan, com a President democràtic d’Hondures, intentà fer-li una maniobra a la Constitució del seu país, que n’hi permetis presentar-se de nou a uns comicis on ser reelegit. Sembla que les institucions d’aquell país (Justícia i Parlament) li van avisar que allò no era correcte i, en insistir ell amb la seva postura, el feren fora del territori, sent proclamat President el què hi era del Parlament, en Roberto Micheletti. Com que no en conec més dades, malament put jutjar la qüestió sense ficar la pota. Hi han hagut algunes veus que, amb poca força, s’han alçat defensant el President defenestrat. Fonamentalment des de Nicaragua, Argentina i Veneçuela l’han recolzat, però, al meu parer, prou feblement, amb paraules tèbies que es difuminen amb el vent. Entre tant, Manuel Zelaya es fa escoltar en els mitjans de comunicació, com si intentés cercar recolzaments i mobilitzar –pacíficament, diu- el seu poble. Però amb la seva actitud hi ha alguna cosa que jo no aconsegueixo entendre. Diu: “Tornaré al meu país amb totes les conseqüències”. I li posa data i hora a eixe retornament. Arribat el moment, es presenta en la frontera i, en el corredor que separa un país d’altre, es posa davant de les càmeres de televisió, es fa les pertinents fotografies, i gira cua i se’n torna per on ha vingut. Això es diu por... o prudència...? No ho sé. Què en pretén, Manuel Zelaya? Què vol demostrar? A la meva memòria acudeixen noms d’altres personatges polítics què, de veritat, posaven la seva vida com a penyora per lluitar contra les injustícies. És cert, que aquestos personatges en el seu moment foren morts o patiren represàlies. Però la història els feu justícia. Massa romàntic... i perillós per Manuel Zelaya?

(La fotografia és de: es.wikipedia.org)