Quan succeeix una tragèdia com la que va ocórrer dimecres a l’aeroport de Barajas, tots sofrim una esgarrifança que es deixa sense paraules. El drama de la mort se cernés per sobre de nosaltres implacable, perquè intuïm que ser protagonista no és pas més que un fet casual, que els papers es reparteixen de tal mode que ens pot tocar en qualsevol moment, sense que la nostra opinió tingués res a dir al respecte. Ocorre, tanmateix, que un drama que ens és tan aliè, no està al nostre abast l'oblidar-lo amb facilitat: els mitjans de comunicació s’encarreguen –tots plegats- de recordar-ho de continu. La premsa gràfica, la ràdio i la televisió han desplaçat tot el seu potencial fins l’escenari de la tragèdia i es fiquen a les nostres cases sense donar-nos treva; els polítics –conscients del ressò mediàtic- han suspès llurs vacances, i han anat sovint a mostrar la seva solidaritat i a fer-se la foto. La Casa Reial, els Prínceps... tots han acudit a consolar els vius, els membres desconsolats d’unes famílies gairebé destrossades.
Veient, un per un, el drama que es dóna en cada una d’aquestes famílies, jo em pregunto, quina diferència hi ha, per exemple, entre els que moren cada cap de setmana a les carreteres, o al lloc de treball. Potser el dolor d’aquestes famílies és d’una intensitat més baixa? Els morts a les carreteres –en el còmput d’un any- pot superar considerablement el nombre de morts als de l’aviació, però els de la carretera només que són un nombre, una estadística per comparar els de l’any anterior. Mai no es parla –almenys en una intensitat semblant- del dolor de les famílies, de l’espant de la tragèdia. És per això que penso –amb tot el meu respecte pel drama succeït- que allò més important no és la tragèdia sinó la notícia que alimenta la morbositat de la gent. I aquesta –la notícia- només que importa quan se sumen un gran nombre de dolors. Hi ha, doncs, morts de primera, morts de segona, morts de tercera... i no sé si de més categories. La nostra societat disposa de màscares diferents perquè el rictus de dolor sigui distint, depenent del ressò mediàtic del drama. Però hem de tenir en compte, que el dolor, l’espant i el desemparament que queda en cada família individual quan mor un membre, no es pot etiquetar, és sempre comparable, és sempre terrible, malgrat que la societat mediàtica i política s’entestés en crear diferències.
Veient, un per un, el drama que es dóna en cada una d’aquestes famílies, jo em pregunto, quina diferència hi ha, per exemple, entre els que moren cada cap de setmana a les carreteres, o al lloc de treball. Potser el dolor d’aquestes famílies és d’una intensitat més baixa? Els morts a les carreteres –en el còmput d’un any- pot superar considerablement el nombre de morts als de l’aviació, però els de la carretera només que són un nombre, una estadística per comparar els de l’any anterior. Mai no es parla –almenys en una intensitat semblant- del dolor de les famílies, de l’espant de la tragèdia. És per això que penso –amb tot el meu respecte pel drama succeït- que allò més important no és la tragèdia sinó la notícia que alimenta la morbositat de la gent. I aquesta –la notícia- només que importa quan se sumen un gran nombre de dolors. Hi ha, doncs, morts de primera, morts de segona, morts de tercera... i no sé si de més categories. La nostra societat disposa de màscares diferents perquè el rictus de dolor sigui distint, depenent del ressò mediàtic del drama. Però hem de tenir en compte, que el dolor, l’espant i el desemparament que queda en cada família individual quan mor un membre, no es pot etiquetar, és sempre comparable, és sempre terrible, malgrat que la societat mediàtica i política s’entestés en crear diferències.
3 comentaris:
Jo crec que la diferència està es què d'un mort a una carretera no es poden plenar hores de televisió, i d'un accident com aquest sí.
És esgarrifós.
Per a que es tinguen en compte els morts s'han d'agrupar. Que caiguen d'un en un no és notícia actualment.
Ara es vol obrir un debat sobre la seguretat aèria per 154 persones que han mort i pocs debats s'han obert enguany per 2.000 persones mortes a la carretera o altres tantes en "accidents" laborals.
Els mitjans de comunicació estan oberts a l'espectacle. Un avió que s'estampa és espectacle. Un xicot que es mata a una corba o un obrer caigut des d'un andami no ho són.
Salut.
La vessant de la notícia no és només la qüestió. I la utilització política? Tot l'estat s'ha mogut al voltant de la tragèdia. No cap d'altra forma. Amb tots els respectes, són morts de primera.
Publica un comentari a l'entrada