DESNONAR (II)

UN GLOP DE LLIBERTAT

En Màrius havia viscut la nit més llarga i neguitosa de la seua vida. Sense esperar que es fes de dia, s’alçà del llit i, adreçant-s’hi a la cambra de bany, es va afaitar acuradament i va pentinar els cabells el millor que pogué. Després de llargs anys de solitud i desemparament, en Màrius esperava una visita. No desdejunà aquell dia. Per altra banda no hi havia res, per desdejunar. Amb el cor copejant-li amb força el pit, passejà l’esguard per cada cambra de la casa fins arribar a la conclusió que tot es trobava en ordre. Si més no, pensà, amb un ordre mínim. I si alguna cosa no era del gust dels visitants, dintre de poc a ell no l’importaria gens ni mica. Quan va sentir els cops a la porta, amb insistència ferotge, en Màrius es posà l’americana, cordà els botons i, apropant-se al balcó, oferí el seu cos a l’aire. Al llarg d’uns segons, per primera vegada des de feia un munt d’anys, en Màrius es va sentir lliure, assaborint amb ànsia aquell darrer glop de llibertat.

 

DESNONAR  //  DESNONAMENT

 

Fer fora del lloc on s'ha viscut. //  A hores d'ara, els bancs, en no percebre l'import pactat de les hipoteques, desnonen a les persones, fent-les fora dels seus habitatges.

Donar, un metge, una malaltia per inguarible.

L'ETERNITAT

            Els vocables “fe” i “evidència” són antònims. L’església catòlica i, en general, totes les religions, posen la fe per davant de qualsevol evidència. El que s’hi ha de creure, per sobre de tot allò que es pot veure o tocar. L’educació que hem rebut els que vivim en aquesta part del món, ens proposa, davant del fet inqüestionable de la mort, una solució per continuar vivint. En el nostre cas, en una altra dimensió, en un altre estat. És la resurrecció, quan el nostre esperit, deslligat de la càrrega dolenta que el cos l’imposava, rep el premi o el càstig a que es feu mereixedor pels mèrits, o demèrits, obtinguts al llarg de la vida terrenal. D’aquesta manera, es pot optar al Cel, si ens hem comportat bé, o a l’Infern en els cas que les nostres accions hagen estat contràries a les lleis de Déu.

            Jo estic segur que la societat, en general, no creu fermament en aquestes opcions, però, per si de cas, conviu amb elles i nodreix la seua continuïtat. Mitjançant un interès o un altre, participem en tots aquells ritus religiosos que ens proposen. Assistim a bodes, batejos, comunions, funerals, processons, romeries... Totes les festes, o la majoria, tenen un rebuf religiós. La nostra cultura –o incultura- es troba atapeïda de propostes religioses que, d’eixa manera governen la nostra vida i ens marquen el camí vers la mort. La gent prega a Déu, demanant-li salut, amor, diners, treball. Sempre hi ha alguna cosa que demanar-li el Senyor, el que regeix les nostres vides, i al que no li tenim en compte les calamitats col·lectives que fuetegen a la humanitat, ni tampoc les individuals, doncs ja s’hi ha encarregat l’església de fer-nos comprendre que qualsevol calamitat potser ens la mereixem, i que el sofriment és el camí més recte per accedir-hi a Déu.

            La fe dóna esperança als cors deprimits i porucs, i d’aquests n’hi ha en totes les categories socials. No és possible que tot s’hi acabe –pensen- quan arriba l’hora de la mort. Eixa sensació de pànic al no-res, es mitiga pensant en el fet de la resurrecció, doncs, en aquesta, les nostres ànimes gaudiran d’una vida plàcida per tota l’eternitat, junt un ésser infinitament just i poderós, principi i fi de tota cosa. Eixa esperança de vida oposada a la por a la mort, és l’aliment fonamental de qualsevol religió.

            Deixant de banda el fet religiós, el cas és que jo també crec en l’existència de diferents estadis que van units a la mort. Per mantenir-hi l’estructura a que estem acostumats els anomene de la mateixa manera: Cel, Infern, i els Llimbs. No obstant això, hi trobe dues diferències fonamentals amb els de la religió:

1)      Que no estan allunyats del món on vivim. Tots tres es troben immersos en la memòria de la gent que ha conviscut amb els finats. Per exemple, el Cel o Paradís es troba en el lloc que ocupen els pensaments positius, els records agradables que han quedat d’una persona. Els fets nobles i positius que fet al llarg de la seua vida, tot allò en que ha treballat per què el món fos millor, per ajudar la seua família, els amics, la societat.... El recull de tots aquests records formen el Cel on aquesta persona romandrà tant de temps com la memòria col·lectiva ho puga mantenir. La seua empremta estarà, tanmateix, en tota cosa física que hi haja deixat feta: les parets de sa casa, el moblatge, tot allò que hi ha escrit, o pintat o la música que ha fet o interpretat... L’Infern és una cosa semblant, però oposada. Tots els records hi són negatius, i és possible que es mantinguen vius menys temps que els altres, doncs, moltes vegades, la gent fa tot els possibles per esborrar de la memòria, quan abans millor, tot allò que els és desagradable, que els fa nosa.   

2)      El meu Cel i el meu Infern no són per tota l’eternitat, només es mantindran mentre la memòria dels éssers vius els recorde. Quan res del que els morts han deixat quede en la memòria dels vius, quan pel decurs del temps els records i els testimonis físics desapareguen, deixarà d’existir eixa persona i tot el recull de fets que li donaren cos, forma i vida es convertiran en pols que el vent del temps escamparà entre altres pols.

El tercer estadi: els Llimbs, mereix un comentari apart. En aquest no es distingeixen els bons dels dolents. Aquí només hi ha desconeguts, éssers anònims. És, potser, l’estadi més cruel de tots tres. Gent solitària que no ha conreat l’amistat i que s’ha mort sense alçar ni pols ni remolí. També gent injustament morta i injustament maltractats mentre visqueren. Aquells que, a la recerca d’una vida millor, intentaven passar les fronteres d’una manera que la gent de bé entén com a il·legal. Immigrants sense papers, sense nom, sense nacionalitat. Persones sense l’acreditació de persones, la memòria dels quals no consta en els nostres registres. Aquests, sí, són els únics que romandran en els Llimbs de l’oblit per tota l’eternitat.

LES PARAULES (I)

LES PARAULES

 

Del conjunt de les paraules (o dels mots) es nodreix un idioma. En aquest idioma (el català-valencià) que jo vull emprar el més correctament possible, n’hi ha un considerable nombre de mots, la utilització dels quals desconec. Això és degut, fonamentalment, a que no he rebut la necessària formació en ninguna de les etapes de la meua vida. Per tal d’anar pal·liant, a poc a poc, aquesta manca de formació, he pensat cercar el significat d’alguns mots (d’aquells que em semblen més desconeguts), fent-los servir en un context adequat, escrivint petites històries on tinguen cabuda, familiaritzant-me amb ells. Tant de bo, aquest exercici supose una drecera envers un major (i millor) coneixement del idioma.

 

DESNONAR (I)

            El dia que s’havia de celebrar la festa, Rosa i Empar estaven contentíssimes. Es tractava d’una fita que les dues germanes havien assenyalat, al calendari de la cuina, amb un retolador vermell, perquè no s’hi les oblidés. Això, però, no calia haver-ho fet. Podia haver plogut a càntirs i barrals fins que l’aigua arrabassés amb tot –això pensaven elles- i no se n’oblidarien d’aquell dia tan acuradament assenyalat, atapeït d’enyors i d’esperances. Significava el regrés, després de molts mesos d’absència, de l’amiga que més s’estimaven: Anna. Totes tres xiques havien compartit eixos anys tan entranyables que uneixen i desuneixen, que fan i desfan, on l’odi és per a sempre, però també l’estima. Anaren a la mateixa escola, al mateix institut, a la mateixa universitat, per més que, en aquesta, els diferents estudis que elegiren, suposaren un petit entrebanc a la seua relació. Molt petit, però. El lligam que portaven, des de la infantesa, era suficientment fort per continuar mantenint-les unides per a moltes altres activitats que les eren comunes: festes, passejos, vacances, confidències. Per sobre de qualsevulla altra activitat, individual o en comú, sempre prevalien els lligams d’amistat que les unien, gràcies als quals trobaven els moments adients per a gaudir de les confidències, els consells o, tal vegada, els comentaris intranscendents. El fet de parlar, era el que importava. I fins llavors, malgrat la necessària separació, sempre ho feien. L’Anna tornava avui, després de vuit mesos estudiant anglès a Londres, i Rosa i Empar havien mobilitzat a tota la colla d’amics i amigues més propers de totes tres. Els quatre dies anteriors, les dues xiques havien treballat de valent netejant –sota l’esguard una mica empipat de sa mare- el garatge de sa casa, per tal d’adequar-lo per a fer una festa. Penjaren garlandes, enganxaren dibuixos per les parets, netejaren gairebé tota la pols (en quedà alguna, però és que n’havia molta) i, per arrodonir-ho tot, es gastaren els estalvis amb begudes (amb poc d’alcohol). Les dues xiques es compraren també vestits nous i renovaren acuradament els estris i els productes per a maquillar-se. Aquell dia havia de ser perfecte i elles havien d’anar perfectes.

            Dues hores abans de l’hora assenyalada per a l’arribada de l’avió, formant caravana amb llurs cotxes, tots els amics i amigues es desplaçaren fins l’aeroport. Anaven fent soroll amb instruments de tota mena: guitarres, olles, ampolles buides... La gent els mirava una mica desconfiada i molesta. Un guàrdia de seguretat els demanà –no de molt bona manera- que romangueren en ordre. Tots plegats, amb la pancarta estesa per donar-hi la benvinguda a l’amiga, es reien dient, de tant en tant, acudits. Semblava que el bon humor mai no anava a decaure, però el temps transcorria implacable, es feia de nit i l’avió no arribava. Finalment els panells lluminosos donaren la notícia: una vaga de pilots a l’aeroport de Londres havia impedit l'eixida de l’avió. El vol s’havia DESNONAT.

            La festa, per tant, també calia DESNONAR-LA.

LA PLUJA

 



 

Esta vesprada ha plogut. Fins al migdia l’oratge ha estat dubtant què li calia fer. El cel es trobava ennuvolat, però de tant en tant el Sol intentava –i aconseguia- ficar-s’hi per entre els núvols i ens deixava una mica del seu calor. De vesprada, però, els núvols han guanyat la batalla definitivament i han imposat llur criteri. Des del balcó de ma casa he vist l’aigua fer drecera pels costerosos carrers, cercant la presència de la mar per tal de començar, de bell nou, un altre cicle. L’aigua té eixe privilegi: surt d’un indret convertida en vapor i, adoptant el seu posat primigeni, malda per tornar a ell. Tot això amb un clamorós acompanyament de llamps i trons. Per als ignorants, com jo, quin misteri és la Natura! La meua pròpia ignorància –o innocència- em fa admirar-me amb els més petits detalls. Al meu parer, això és bo. Em fa sentir alegre en condicions que, potser, no són favorables. Alegre en vore la força –sempre que no s’hi passe- dels elements. M’agrada vore els carrers mullats i l’aigua corrent per ells, la platja, amb la mar abillada amb roba gris de fer feina, les ones movent un munt d’escuma blanca per fer-hi contrast. Tot em sembla d’una bellesa diferent. És l’altra cara, la oposada als dies assolellats que tant estimem. Però totes dues cares, malgrat ser tan diferents, tenen el seu atractiu, un atractiu que rau precisament en eixes diferències.

He dit abans que m’agrada observar la força de la Natura, sempre que no s’hi passe. Recorde, fa uns anys, l’efecte devastador d’una gota freda, pel motiu de la qual vaig passar unes hores d’espant. El carrer era fosc, no hi havia corrent elèctric. A les cases tampoc n’havia. Foren unes hores sense imatges. La remor de l’aigua semblava una amenaça invisible i, per això, més aterridora. Foren moments complicats, atapeïts dels fantasmes que la por ens engegava. Finalment res no ens va ocórrer i, a l’endemà poguérem seguir contant-ho.

Avui la pluja no ha estat tan esgarrifosa. Quatre trons i un ruixat que ens hauran deixat els carrers a punt per a mullar-nos els peus. Però, des del recer del meu balcó, he gaudit veient baixar l’aigua envers la mar. Podrà arribar a ella o serà només que un somni, una utopia. Com les nostres, com les meues: on és la meua mar?

HE TORNAT!!

He tornat al Blog!! Perdoneu les admiracions, no són per a vosaltres, si no per a mi. Havia d’haver tornat abans –ho repetisc- no per vosaltres (no sé si hi haurà algú, potser no) si no per mi. Necessite treballar aquest idioma amb tota normalitat, no pensar massa les paraules, si són o no són correctes, deixar-les fluir en llibertat, sense embussos absurds. La darrera vegada que vaig escriure al blog, fou el 4 de setembre de 2010, fa tres anys i escaig. En tot el temps que no he escrit aquí, no he deixat de banda aquella idea inicial que m’hi impulsà a accedir-hi. He fet alguns intents per estudiar: un curs a l’Escola Oficial de Idiomes, a Elx, amb bones notes; un curs de nivell Mitjà, a Santa Pola, aprovant el posterior examen de la Junta Qualificadora. I, finalment, aquest any estic fent un curs de nivell Superior. Malgrat tot, el meu valencià a penes ha millorat. En llegir o en escriure necessite el suport d’un diccionari. Hi ha un munt de paraules que desconec, de mots que he d’interpretar i que no sé com fer-ho. Tot plegat és per a mi un problema. He deixat transcórrer tres anys inútilment, malgrat saber que cada vegada en queden menys. Finalment, m’he posat dramàtic, i no era eixa la meua intenció. Allò més important és que he tornat amb la intenció de quedar-me, no per fer cap d’anàlisi política o social del món, si no per a intentar escriure, enllaçar paraules, aprendre a fer-ho i, si això és possible, donar-me la satisfacció de vore que vaig progressant, que el meu idioma no m’he és aliè, que no sol el parle correctament, si no que també el llig, l’interprete i l’escric sense que el corrector jugue un paper predominant.

En aquesta intenció he tornat. Escriuré una mica cada dia, o cada setmana... o quan puga i m’abellisca fer-ho. M’agradaria escriure de coses petites, potser íntimes, reals o irreals, però en qualsevol cas allunyades dels esdeveniments del dia a dia, de les notícies del telediari. Coses que només per a mi tinguen un valor. És per això que, si per circumstàncies, pot accedir-hi algú a aquest blog, i s’adona que allò que llig no té cap interès, que no ho tinga en compte. Només és un exercici gramatical. Sense importància. Només això.

Bona tarda, blog. He tornat. Com torna el Sol cada matí!!

Les festes del poble

Ficar-se en contra de les festes d’un poble, no és, políticament, correcte. De fet, a qui parla mal d’elles, se’l tracta d’intransigent, o de persona esquerpa, poc o rés sociable. Sé que còrrec el perill de què, si algú pogués llegir aquestes línies de ben segur em donaria alguna d’aquestes qualificacions. Doncs, bé, m’arriscaré. Fonamentalment per veure si sóc capaç de aclarir les meves pròpies idees que és, a la fi, l’única cosa que per a mi te una mica d’importància.
Les festes de Santa Pola... Ai, Santa Pola! Aquest any, com que hi ha crisi econòmica, l’Ajuntament ha optat per no fer cap despesa en actes culturals. D’altra banda caldria dir que no sé si els actes culturals l’importen a molta gent. Altres anys n’han hagut, potser senzills... però n’han hagut , i el poble ha gaudit d’ells. Aquest any tot es centra en les activitats que organitzen les Associacions Festeres (imagino que amb algun tipus de recolzament municipal, però no ho sé) i en les barraques que aquestes Associacions i agrupacions de veïns organitzen. En aquestes barraques, distribuïdes en qualsevol indret del poble, l’única cosa que es fa és veure i posar música –quan més forta millor- al llarg de tota la nit i fins que el sòl comença a sortir. Això és garantia de que, mentre duren les festes, ningú no pot dormir adequadament, si és que de alguna manera et deixen dormir. Però no es pot dir res en contra, és el que cal: són festes i el poble es diverteix. Què podem dir? No hi ha alternativa a un sistema que es basa en l’embrutiment i el soroll desmesurat? On és la imaginació (no dic del poble, a qui no dec jutjar, sinó dels regidors) per organitzar unes festes on el respecte radiqués, no en què tots suportem el soroll, sinó que aquest es faci allí on no molestés? M’agradaria sentir-me orgullós de les festes del meu poble, pensar que cada any, en arribar aquests dies, anava a gaudir de l’oportunitat de viure uns dies diferents fora de la rutina, però sense necessitat de disfressar la festa de soroll, fins que el soroll es convertís en l’únic motiu de la festa. Només ens queda la mar que, impassible, sembla no fer massa cas de festes i de regidors incompetents. És l’atractiu més gran d’aquest poble. I ni tan sols la cuiden com caldria. De fet, crec que ells es pensen que està ací per accident geogràfic. Ai, Santa Pola!

Un sponsor per al Molt Honorable President

De vegades, no acostumem a valorar com cal el mèrit que té l'exercir un càrrec públic. No és gens fàcil, em penso. Sé que en política hi ha un munt de gent que s’aprofita d’una superior situació econòmica per treure’n encara més diners, per assolir un prestigi que el seu ego li reclama, o per omplir de distraccions el seu temps lliure. Hi ha de tot. Però també hi ha el polític honest que fa de la seva militància un treball sacrificat, sense més intencions que fer-li une servei a la societat, per millorar el món i fer-lo més habitable. Aquest, rep, a canvi del seu treball, un sou, que és el que necessita per viure i, en acabar el seu temps en política, torna a ser un ciutadà més, tan anònim com tots els demés. Potser m’agradaria, com a exemple, citar-ne alguns d’aquests, però la memòria ja no és el que fou i s’en barretgen els noms i els càrrecs sense cap de sentit. D’altra banda, vull parlar d’un cas en particular, abans que se n’oblide.

Des de fa un temps ençà, estem rebent notícies de regidors, de tots els color polítics, als que la justícia ha descobert que, aprofitant el seu càrrec, s’estaven enriquint –o augmentant la seva fortuna- d’una manera corrupta. S’ha parlat, s’està parlant i es parlarà molt d’ells. Carregats de raons, els ciutadans pensen que tots plegats son uns delinqüents i merèixen un càstic. Potser tenen raó, però tal vegada convinguès veure cada cas en particular, perquè tanmateix pot passar que no sigui correcte ficar-los a tots al mateix sac. Jo, després de tot el que s’ha parlat d’ell, vull mostrar la meva solidaritat amb el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana Francesc Camps. Tot seguit, intentaré deixar clara la meva opinió al respecte.

En la societat en què vivim, on el consum i l’aparença són fonamentals, ésser Honorable, és ja força complicat. Si a eixa complicació n’afegim el “Molt”, la complicació es multiplica... almenys per tres. Però no ens quedem ahí: al Molt Honorable, a més a més, li donem el càrrec de President de la Generalitat Valenciana. Les dificultats, en aquesta situació, s’agranden fins uns límits inimaginables. En calculo què... un mil per cent... o més. Perquè un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, no tan sols ha de ser un bon polític, sino que ha de semblar una persona d’alta alcúrnia. Ningú no es pot imaginar un Molt Honorable President abitllat amb granota de mecànic, o amb bermudes a l’estiu i samarreta del “mercadillo”. No estaria correcte, i la societat –la nostra societat- no ho permetria. Significaria un desdori per la institució. Doncs, què ha de fer, un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, per ser-ho i semblar-ho? Imagino que emprar bona part dels seus diners en omplir un armari amb la roba més adient. Pero... i si aquest Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, no té diners? Què n’hi caldria fer? Si fem un cop d’ull al nostre voltant, veurem un munt de situacions semblants. Per exemple, hi ha esportistes d’elit que per dur endavant el seu projecte, es cerquen un sponsor. I ningú no s’escandalitza d’això. L’ajut del sponsor és fonamental perquè el projecte fructifiqui. Un projecte que, sense ells –malgrat tenir l’esportista totes les qualitats- no seria possible. Doncs bo, sembla que això que trobem tan normal en l’esport, ho rebutgem tot seguit en la política. Això és just?

Quan el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana ha declarat públicament els seus béns, perquè tots poguéssim estar assabentats, he entès, de sobte, la seva situació, el seu drama. Ha de ser Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. Per a eixa funció requereix d’unes qualitats morals que, com què no les declara, no sé si tindrà. Però per a semblar un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, ha d'invertir molts de diners en vestuari. I el seu compte corrent és patètic... ¡¡¡900 euros!!! Com es pot ser –i semblar- Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, amb un compte corrent semblant al d’un paleta en atur? De fet, hauria de comprar la seva roba a qualsevol ambulant del mercat i, l’anaven a deixar entrar al Parlament? Quin crèdit ens mereixeria un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana amb pantalons vaquers i camisa de tres euros –o de dos per u? Ens sentiríem representats? Ens humiliaria, en penso. Per això, el nostre Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, sembla que es va decidir –amb bon criteri, em penso jo- per prendre una opció semblant a la dels esportistes d’elit, i cercà un sponsor que li fes el vestuari, sense el qual aquesta societat no l’hagués permès ser Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana.

El que ha ocorregut despès, m’ompli de pena i de confusió. La mateixa societat que té als esportistes d’elit sponsoritzats, com a ídols, condemna, per una acció semblant al Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. No ho sé vostès, però jo no ho puc entendre. Un home, malgrat que sigui Honorable i Molt, amb un patrimoni de 900 euros, es pot permetre fer-se –sense sponsor- el vestuari... corbates, camises, sabates... un diferent per a cada situació? No, això estaria impossible. I és per això que jo, des de la modèstia del meu títol de ciutadà de base, amb un patrimoni feble, malgrat que molt per sobre del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, em vull solidaritzar amb ell i amb l’opció que prengué per cercar un sponsor que li fes el vestuari de Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, sense el qual no semblaria ni Honorable, ni Molt ni res. I en el cas de què no se li permeti un sponsor, jo proposés que es faci una recaptació popular per pagar-li el vestuari. Qualsevol acció es bona per què el nostre Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana semblés un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana.