Feliç i pròsper any nou?

Abans d’acabar l’any 2008, va morir la polonesa Irena Sandler; tenia 98 anys. Ella fou qui, mentre els nazis ocupaven Polònia, durant la Segona Guerra Mundial, posant en risc la seva vida, va salvar més de 2500 xiquets jueus del gueto de Varsòvia. Fou arrestada per la Gestapo, sotmesa a turments i condemnada a mort, si bé els seus companys de la resistència van aconseguir alliberar-la.

A hores d’ara, no sabem on són aquells 2500 xiquets. Desconeixem si són vius o morts. Si són gent de pau o, aliens al seu passat, recolzen les accions de guerra i de neteja que el seu govern utilitza envers els palestins. No cap dubtar que, d’entre el poble jueu, hi haurà un munt de persones que, com na Irena Sandler, rebutjaran la violència, el patiment i la mort de persones innocents, de gent que el seu únic delicte ha estat néixer en eixa part del món. Ja es parla de més de quatre-cents morts i, d’entre ells, dones i xiquets. No hi haurà, entre els botxins, cap d’aquells 2500 xiquets? No hi haurà, d’entre ells, cap que s’hagi fet solidari entre els qui pateixen els atacs indiscriminats?

Si ens centrem en el conflicte, tal com ara es desenvolupa, potser que, tots desconcertats, no tinguem gaire coneixement de les motivacions exactes que el mouen. Sol ocórrer. Després de molts anys de guerra, més o menys dissimulada, els motius que l’originen queden oblidats. D’un mode hipòcrita, les potències mundials demanen, des dels seus còmodes seients, el retorn a la normalitat. A quina normalitat? A la de novembre de 2008? I, mentre que demanen, miren vers altra banda, per no veure la massacre que es va produint. És cert que a l’organització palestina Hamas, cal donar-li la seva part de responsabilitat en el conflicte, però les conseqüències de la seva acció, que podem considerar terrorista, no justifiquen de cap mode que un exèrcit sofisticadament armat arrasés un territori, matant impunement gent innocent. És un crim. Però, qui va a jutjar-lo? Els Estats Units, aprofitant el que li queda per manar al president Bush, diuen que es tracta de legítima defensa. “Ojos por ojo”. I Obama, no diu res? I la resta del món, què diu? O millor dit, què fa? Mentre que celebrem les festes de Nadal i Any Nou i Reis, mentre que ens intercanviem postals atapeïdes de paraules de Pau i d’Amor, un poble està sent exterminat. Un extermini del que tots som còmplices amb la nostra passivitat, amb el nostre comportament hipòcrita. Tard o d’hora es parlarà del poble palestí com es parla ara dels dinosaures: seran una gent estranya que passà per la història i que foren eliminats per l’evolució de la vida, en benefici –potser- del progrés.

Feliç i pròsper any nou?

On és la justícia?

Com ja és costum, les notícies referides a l’“alta política” es traslladen a l’audiència de tal manera que, a poc a poc, la pròpia notícia es perd per entre la pols de les discussions interessades, les filtracions, els “i tu més”, etc., a què tant ens tenen acostumats i... educats. És una tàctica premeditada de la pròpia classe política, mitjançant la qual desinformen informant... o informen desinformant. On l’únic que compta és desprestigiar el rival, posant com a testimoni al poble, completament desconcertat per les opinions malintencionades dels uns i dels altres.

Dic açò en referència a la notícia publicada pel diari “El País”, on es parla d’un informe “secret” que deixa palesa l’autorització del govern de José M.ª Aznar, per què aterraren, en aeroports espanyols, avions de la CIA que portaven ostatges amb destinació a la presó il•legal de Guantànamo. Aquesta notícia ens hauria de fer reflexionar, però no ens donen temps. Els caps dels partits, surtin d’immediat als mitjans de comunicació per comentar-la i donar-li la volta, com si d’un calcetí es tractés, de tal mode, que la mateixa notícia –sense entrar al fons d’ella- aprofités per desprestigiar als uns o als altres. La notícia la dona el diari “El País” i això ja és una cosa una mica sospitosa, per la seva ideologia més propera al govern. Es tracta, doncs, d’un treball d’investigació del diari, o d’una filtració interessada? El PP diu que és una filtració interessada, perquè no es continués parlant de la crisi econòmica. Em sembla una bogeria. L’ínclita Esperanza Aguirre diu públicament que han hagut més vols governant el PSOE que governant el PP. Em sembla més bogeria encara, només que es tracta de quantitats? Després de tot açò, on queda el fet denunciat? On és l’honestedat, on és la justícia? Què és el que importa el, tu més que jo, o el delicte comés?

La notícia és tan greu, que els polítics –tots- haurien de callar avergonyits, i deixar actuar a la justícia, si és que hi ha justícia, si és que hi ha independència judicial, que és una qüestió en la que cada vegada crec menys. Si és que hi ha vergonya per callar, que també ho dubto. Es tracta d’avions secrets per transportar éssers humans –no sabem si culpables o no- d’un mode il•legal, a una presó il•legal per ser il•legalment jutjats, quan no retinguts i torturats, sense cap de garantia. Un fet vergonyós que algun dia –tant de bo ho poguéssim veure- la història condemnarà. Un fet vergonyós que, com he dit, hauria de fer callar els polítics i els hauria de fer que paguessin pel seu delicte. Si es tracta d’Aznar, el responsable de l’acord, tant ell com els ministres que el secundaren, haurien de ser jutjats i condemnats en conseqüència. Però, i els governs que els van succeir? Haurien de demostrar que són innocents, i no ho tenen fàcil. Perquè sembla que hi han continuat aterrant avions de la CIA i ningú no ha fet res, per evitar-ho. És clar, es tracta dels avions de l’amo del món, i val més callar i quedar bé.

Sembla que a aquestes coses, no lis donem massa importància. No afecten a la nostra butxaca i, per tant, no són rellevants. Però haurien d’afectar a la nostra consciència d'éssers humans, a l’honestitat, a l’honradesa, a la solidaritat. Tal vegada si ens trobarem segrestats del nostre medi, de les nostres famílies, de la nostra vida, imploraríem l’ajut del món. I tal vegada el món –com nosaltres- s’ho miraria com si es tractés d’una pel•lícula d’espies. L’eterna lluita del bé i del mal on, com en aquest cas, la fi justifica el medi, per molt vergonyós que aquest sia. On és la justícia?

Tardor

Escric poc, darrerament. Menys del que m’agradaria. I no és que no hi hagen temes per escriure. No és eixe el problema. El problema, en el que a mi respecta, és que n’hi ha massa. Dia rere dia, la informació vessa les pàgines dels diaris i dels informatius de ràdio i televisió. És un continu vessament que no em deixa temps per a l’anàlisi seré i desapassionat. Me n’adoni que, en moltes ocasions, les notícies tenen data de caducitat, com alguns aliments, de tal manera que en un moment són importants i passant un temps, sense saber com, desapareixen dels diaris. En aquest moment se m’acudeix un exemple: al mes de juliol fou empresonat Radovan Karadzik (el carnisser de Sarajevo). A propòsit d’aquesta notícia corregueren rius de tinta i es feren reportatges a la televisió. Després d’uns mesos, ja no existeix el Karadzik. No ha estat jutjat, que jo sàpiga... No hi ha, en tots aquests mesos, cap d'informació “útil” que pogués interessar a l’opinió pública? No sé si és, aquest, l'exemple més escaient per demostrar la situació en què em trobo. La notícia, a hores d’ara, és la crisi i, com que a tots ens pertoca, potser estarà sent notícia a llarg termini. Dissabte passat es va reunir el G-20... o 22 (no sé). La notícia més important era si Espanya sí o si Espanya no. Finalment Espanya va estar en l’anomenada foto de família. ¿Resultats? Tampoc ho sé. Avui han detingut un important dirigent d’ETA. Les fàbriques d’automòbils van a deixar sense feina una part important dels seus treballadors. Una constructora (¿o són més d’una?) va a fer fallida (fa uns mesos cotitzava en la borsa i, els accionistes s’omplien les butxaques, però això no era notícia). Notícies de totes les mides: petites, mitjanes, grans. Notícies... notícies... notícies per què no puguem dir que no som informats, però que no ens donen lloc a pensar, a processar tota la informació i a fer una catalogació adequada. Notícies, moltes vegades interessades, per dirigir la nostra ment en la direcció que al Gran Germà li convé. Notícies per fer de nosaltres, éssers alineats i alienats. Allau de notícies que ens priva d’assaborir aspectes de la vida que ens poguessin fer més persones, més humans.

Som a la tardor. Caminant per la serra puc gaudir d’una temperatura agradable. El Sol calfa, però no crema. Els arbres tenen un verd diferent, més amoratat. Les fulles resten pel terra, formant una catifa de colors. A la platja, nua d’estiuejants i d’ombrel•les, les gavines passegen cada matí. A l’espigó, els gats juguen mentre esperen que algú, contravenint les ordenances municipals, lis pose alguna cosa per menjar. La pau es respira en cada glop d’aire que ens empassem. El pensament vola lliure i navega, en cada onada de la mar, net, en Pau. Només és un moment. De tant en tant ens agradaria que fos sempre així, però no pot ser-ho. Res d’això no és notícia. Res d’això no és rellevant. I és normal. Només que som una petita part de la societat. I ens afecta el que la part més poderosa vol que ens afectés. Com les pedres que hi ha a la vora de la mar: podem imaginar que alguna d’elles vol restar eixuta, però quan ve una onada, les mulla totes indiscriminadament. És la vida.

Na Rosa Parks

Avui fa tres anys des que va morir Rosa Parks, quan tenia 92 anys. Qui fou, la Rosa Parks? Potser ningú no en sabríem pas res d’ella, de no ser per una acció tan simple com fou negar-se a aixecar-se del seient de l’autobús, per cedir-lo a un home de pell blanca, el dia 1 de desembre de 1955. En la història, qualsevol acte en té més o menys importància, depenent del moment i de la circumstància. I en aquell moment històric, el que una persona de raça negra es negués a cedir-li el seient a una altra de raça blanca, representava una acció revolucionaria gairebé sense precedents. Quina ensenyança en podem treure d’aquest acte? Personalment, jo sempre he admirat les persones que fan camí a base d’anar anant. Em penso que el món va canviant, a poc a poc, gràcies a qüestions aparentment tan petites com aquesta. Na Rosa Parks no ha encapçalat cap moviment revolucionari, ni és autora –que jo sàpiga- de cap de llibre rellevant, ni ha inventat cap d’artefacte, ni ha pintat, ni ha investigat, ni ha descobert cap de vacuna per salvar la humanitat. No. Na Rosa Parks, només es va negar a aixecar-se en l’autobús. I aquest gest, independentment de què després pogués fer altres coses, fou suficient per què el seu nom restés ja per sempre als llibres d'història.

És cert que les coses van canviant. Des d’aquest gest de na Rosa Parks, han transcorregut 53 anys. Avui, els negres, ja poden asseure’s a l’autobús i –en molts dels casos- comparteixen llocs rellevants en la societat. Hi ha metges, advocats... fins un candidat a la presidència dels Estats Units. Però em penso que a la nostra vida hi ha avui altres coses, altres relacions que no son només entre blancs i negres. La nostra percepció del racisme ha evolucionat, depenent gairebé sempre de motivacions econòmiques, però no ha desaparegut. Discriminem l’altre, si és diferent el seu idioma o la seva pronunciació. L’acceptem si, econòmicament, es troba per sobre de nosaltres. En cas contrari, pensem que ve a robar-nos els llocs de treball o a fer minvar el nostre nivell de vida. No pensem, però, en la seva situació, en les motivacions que l’han obligat a deixar el seu país, en el perill a què ha exposat la seva vida en la cursa, en les privacions a què es troba sotmès. Suportariem la seva presència en cas de ser com nosaltres, però no si és diferent: d’altra raça, d’altra nacionalitat.

Fa uns dies, un diari comentava la notícia de què una nau de pesca de Santa Pola es va trobar a les seves xarxes el cos mort d’un immigrant subsaharià, i que a la costa alacantina –només que en setembre- s’han trobat set cossos. Entre tant, al nostre món ric –malgrat que sotmès a la crisi econòmica- hi ha persones que comparen l’arribada de naus atapeïdes d’immigrants –vius o morts- a una mena d’invasió silenciosa. Un complot per conquerir, a poc a poc, el nostre territori, i fer-nos fora d’ell. I no som racistes, comentem. És cert que, entre tant, altres naus de Santa Pola, han salvat la vida d’altres immigrants perduts a alta mar. Però cada persona que mor, en aquestes circumstàncies, representa una mostra d’insolidaritat a la nostra societat. I cada vegada que pensem en termes racistes, es demostra necessària la presencia de persones què, com la Rosa Parks, deixen constància a la seva vida quotidiana amb testimonis petits, que tots som iguals; que hi ha un Sol –només un- per a tots, malgrat el color de la pell i l’idioma; que és possible conviure i compartir. Malgrat que no passem a formar part de la història, com na Rosa Parks.

(He tret la fotografia de: www.publico.es on també, entre d’altres, hi ha informació sobre na Rosa Parks).

"EL SISTEMA"

Des de fa unes setmanes, els informatius parlen força poc d’ecologia. Que el gel dels Polos continués minvant, per exemple, sembla que gairebé ja no n’hi importa a ningú. O que el forat negre de l’atmosfera augmentés la seva mida. O que a l’Àfrica, o altres zones deprimides del tercer o quart món, la gent continués morint-se de gana... Res d’això ja no importa. O, al menys, res d’això no és ja prioritari. La lentitud amb que les nacions del món venien afrontant aquests problemes, contrasta palesament amb la diligència de què han fet gala ara per fer-li front a la tan esmentada crisi econòmica. Pel bé de tots, ens diuen. En realitat, George W. Bush, ho va dir força clarament: “Per salvar el sistema”, que és, en definitiva, l’únic que els importa. L’estat espanyol ha compromès en l’empresa, una quantitat marejant de diners per ajudar els bancs a mantenir-se solvents. Els mateixos bancs que neguen o posen entrebancs a l’hora d’atorgar crèdits. Els mateixos bancs que –segons les seves comptabilitats- guanyaren, els darrers cinc anys, seixanta-cinc mil milions d’euros. La vicepresidenta, De la Vega, deia fa uns dies que el capitalisme, com el coneixem, ha mort i que una cosa nova sortirà d’aquestes cendres. Jo no ho entenc. Quina cosa nova?

L’actor Antonio Banderas, deia al respecte, que els magnats financers nord-americans han confós Wall Street amb un casino, i que han ficat la mà fins el fons per treure tot el que hi havia. Però, és clar, ells han fet el que el sistema els permetia fer. La frase més comuna, que potser nosaltres també hem emprat moltes vegades: “Si no m’ho enduc jo, s’ho endurà un altre”, justifica la legalitat del sistema. Què hi ha, doncs, que salvar ara? Ningú no pot demanar-los comptes, als que s’han omplert les butxaques. Són part del sistema –la garantia del sistema, el paradigma del liberalisme, els garants més efectius de la democràcia burgesa-. És per això que no cal castigar-los, sinó protegir-los. I, per protegir-los els estats democràtics utilitzen els diners del poble. Quan els guanys eren desmesurats, tots deien que no calia la intervenció ni el control de l’estat, que el mercat té els seus propis mecanismes de control, que l'intervencionisme només que és propi de polítiques marxistes i dictatorials, força allunyades de les nostres desenvolupades democràcies. Però, paradògicament, els estats estan intervenint per nacionalitzar bancs. I ho estan fent en llocs tan capitalistes com el Regne Unit o Nord-Amèrica. Què està passant? Val tot, per salvar el sistema? Sembla que sí. Però no tots perden, per efecte de la crisi. Aquesta també ressuscita cadàvers polítics; alguna cosa bona havia de tenir. El primer ministre anglès, Gordon Brown, que es trobava totalment defenestrat només que fa uns dies, presenta un pla, que la Comunitat Europea i Washington prenen com a bo. Un pla que inclou la nacionalització de bancs. Des de llavors, Gordon Brown deixa de ser un miserable i es converteix en un heroi. Ara l’anomenen Flash Gordon i el seu prestigi s’ha revalorat, tal com a l’any 1982 li va ocórrer a Margaret Thatcher en envair “Las Malvinas”, que l’anomenaren “La Dama de Ferro”.

En fi, són les coses dels diners, tan llunyanes de nosaltres, els simples mortals. Ocorre que, mentre el sistema es recupera del refredat, el planeta continua la seva, però imparable lenta agonia. Fins quan? Només que importa el present? Només que importa EL SISTEMA?

Capitalisme o caos?

Sempre he pensat que podia haver altra forma de viure, però aquest pensament, que només s’alimentava d’utopies, ensopegava contínuament amb la realitat que sempre hem viscut. I aquesta –la nostra realitat- ens deia que vivim en un mercat. Un mercat que cada vegada es feia més i més gran. I ens deien que això era la “globalització”, paraula de moda els darrers anys. Donava l’efecte que, de tots els indrets del món, homes i dones de totes les races i cultures, s’afanyaven per afegir-se a aquest mercat, per gaudir-ne les avantatges que ens oferia. Tot plegat, convertit en una cursa per fer-se amb les engrunes que el mercat deixava caure, per a satisfacció de qui les podia assaborir. Però, entre tant, els grans beneficis que el mercat produïa, quedaven a les mans dels qui controlaven els fils de l’entramat, afavorits per un sistema polític fet a eixa mida. Una societat on els déus fonamentals són la competència i el benefici. Una societat on, qui arriba i guanya és reconegut i admirat; i li diuen guanyador i lluitador, mentre el que perd, és menyspreat i l’anomenen perdedor. Una societat on l’impuls per avançar no el pren de sentiments de solidaritat i de justícia, sinó d'avarícia i d’egoisme. Ser ric i assolir poder és el camí i la meta. Són les regles del mercat.

Però el sistema no és perfecte, com a hores d’ara es pot veure. Posar tota l’empenta en afavorir l’egoisme, és com deixar les gallines a la cura de la guineu. Tard o d’hora, si en té de gana, se les menjarà. I, ¿què cal fer, si la guineu es menja les gallines? Castigar-la? Demanar-li comptes pel crim comès? Doncs, no, en la nostra societat. Amb la situació de crisi creada per la desmesurada avarícia de les corporacions financeres del món ric, el sistema –el nostre sistema- surt espantat en el seu auxili, i amb els diners del poble s’afanya per tapar les escletxes, corrent un teló, posant un nou decorat, perquè l’obra pugui continuar com si rés no hagués passat. I ningú en demana comptes als que s’han quedat amb els ous i s’han menjat les gallines. Són membres del sistema, guanyadors, que han fet el que havien de fer: guanyar.

Per l’efecte de la crisi, potser tots perdem, però no en una mida semblant. Hi haurà qui deixarà de fer un creuer en les vacances i es quedarà a passar-les al xalet de la platja o la muntanya. Altres es trobaran apurats a l’hora de pagar la hipoteca; altres, ni tan sols tenen la possibilitat de fer-la. Hi ha una gran part del món, on la gent s’arrossega pel terra sospirant per una gota d’aigua, on no en saben res de crisi, perquè tal vegada pensen que aquest és el seu destí. Una part del món que es mor de set i de gana sense que ningú mogués un dit per ajudar-los. Una part del món on, els diners que els rics van prometre per combatre la misèria no arribaran mai, doncs ara són necessaris per sostenir el sistema, per ajudar els rics a què continuen sent rics. ¿On és, el tercer món? És llunyà, força llunyà. És poc més que una cosa pintoresca captada per la càmera, per fer un reportatge a la televisió. La llum dels nostres aparadors atapeïts, ens obliga a cloure els ulls i no podem –i no volem- veure més enllà.

Ara, quan algunes coses es posen en qüestió, potser ens preguntem si n'hi ha altre mode de viure, si altre tipus de societat és possible. Hi ha arribat la fi, del capitalisme lliberal? Només que en pensar-ho tremolem. No hem conegut altra cosa. No n'hi ha un mirall clar on mirar-nos. Doncs, quina és l’esperança? Capitalisme o caos? Només que això? Mare meva!

Les regles del joc

De tant en tant em faig preguntes a propòsit de la societat en què visc i, molt fonamentalment pel paper que en ella, juguen els partits polítics i els sindicats. Del tema dels sindicats, que potser el conec una mica millor, parlaré altre dia. La reflexió d’avui –no sé bé per quin motiu- se m’ha acudit fer-la a propòsit dels partits i de la seva funció en la societat: assolir el poder polític. És clar que la funció dels partits està condicionada pel tipus de societat. En aquest sentit, la política dels partits es limita a mantenir-se dintre d’allò que es diu “les regles del joc”, unes regles que obliguen a fer un tipus de política que, en general, a penes si deixa veure unes mínimes diferències dels uns vers els altres. En aquesta societat, un partit socialista no en pot parlar de socialisme, i encara menys, un partit comunista no en pot parlar de comunisme. Estaria mal vist i perdrien la poca força que encara tenen.

Sent això d’aquesta manera, quina funció tenen, els partits mal cridats ara d’esquerres, en aquesta societat? Per què lluitar per un poder on no podran mai desenvolupar la seva ideologia? Amb quina ambició governen -o pretenen governar- quan el seu ideari és impossible de desenvolupar? “Les regles del joc”: aquesta és la paraula que els fica a tots al mateix sac. És el pretext, mitjançant el qual, veiem ministres i parlamentaris socialistes i comunistes convivint fraternalment amb altres amb ideologies de dretes. I en el mode de governar de tots ells, és força difícil trobar-hi diferències notables. Només detalls –faltaria més- que mai no trenquen la convivència democràtica ni, per tant, “les regles del joc”. No pretenc dir que això sigui una cosa dolenta. La nostra pròpia història ens recorda constantment els perills que es deriven de la confrontació violenta d’idees. I no seré jo qui digui, que hi ha que acudir a la confrontació violenta per assolir el poder.

Però, dit això, em penso que sacrificar les ideologies, fins deixar-les gairebé buides de contingut, constitueix un atemptat hipòcrita, una utilització matussera d’un patrimoni que pertany al poble per servir-lo, no per servir-se d’ell per omplir les ambicions particulars de determinats personatges. Les ideologies havien de romandre presents en la societat, tal com ho estan les religions. Els autèntics líders, no haurien de sentir-se recompensats en ocupar llocs de privilegi polític, que els fan oblidar els seus principis, sinó que, des de postures d’oposició, entre el poble, tal vegada fora dels estaments de govern, mitjançant la seva ideologia, havien de criticar el poder, no d’un mode matusser, sinó coherent i clar, desproveït d’ambicions de poder, oferint altre mode de viure, altra societat que el poble podrà acceptar o rebutjar, segons el seu criteri. En definitiva, m’agradaria que l'ètica pogués substituir l’ambició. D’aquest mode, en podríem saber qui és cadascú. Però, clar, què ens quedaria del que hi ha?