EL DIA DE LA MARMOTA

            Es tracta d’una pel·lícula que hom pot recordar amb més o menys simpatia, depenent dels gustos de cadascú. En “El dia de la marmota”, el meteoròleg Phil Connors (Bill Murray) acudeix a Punxsatawey, un petit poble de Pennsylvania, per tal de fer un reportatge per a la televisió referit al comportament d’una marmota, que tradicionalment determina, en despertar de la hivernada, quant de temps queda de l’estació freda. Atrapat al poble per una tempesta de neu, el bo de Phil descobreix que el dia de la marmota es repeteix dia rere dia, fent-lo reviure, atrapat en el temps, un dia que sempre torna al següent com si fos nou, però sempre igual que l’anterior, amb els mateixos comportaments, les mateixes activitats, les mateixes paraules sortint de la boca de les mateixes persones. I al centre de tot això, la mateixa marmota, despertant cada dia con si fos el primer després de la seva hivernada.

            Veient la situació política que –actualment- vivim a Espanya, no puc deixar de veure similituds amb “El dia de la marmota”. Han transcorregut mesos des que es posà en marxa la maquinaria electoral per tal d’elegir nou Govern. Mesos en que això no ha estat possible. El repartiment d’escons ha fet, fins ara, inviable una política de pactes que possibilités l’elecció d’un candidat per a formar Govern. El poble, entre tant, dóna els seus vots, majoritàriament al PP, però no són suficients per fer-lo governar. Com és possible –ens preguntem alguns- que un partit que ha fet de la corrupció el seu model d’activitat, pogués obtenir eixe cabdal de vots? Són coses del comportament humà, de les nostres contradiccions, de la nostra cultura... o incultura. Però és un fet inqüestionable i d’ell s’aprofiten els que ens governen per tal de continuar tenint un protagonisme força injust, per més que real.

            Alguns pensàvem que el vot ciutadà posaria a cadascú al seu lloc. Però el cert és que vivim en una societat malaltissa, que viu agafada a la por, sotmesa per un benestar que tem perdre i que, malgrat assumir molts dels plantejaments expressats fonamentalment pels partits de l’esquerra, no ha tingut el valor de recolzar-los amb el seu vot, atemorit per unes hipotètiques conseqüències desastroses que ocells de mal averany han pronosticat amb insistència. És la veu del capital, que ens amenaça dient-nos que ens llevarà les engrunes que ens dóna si el nostre vot trenca la tradició de recolzar-los a ells. I atemorits per aquesta amenaça, continuem donant-los els privilegi de governar-nos-en. Hi ha molta gent que pensa que tenim una classe política força dolenta. No comparteix jo eixa opinió. Tenim la classe política que ens mereixem. Són homes i dones com nosaltres, i les seves mancances són les nostres. Es tracta de polítics mediocres, si, però que han sortit d’una societat mediocre. Són com nosaltres. Què ens fa sentir-nos millor, si estem donant-los el poder?

            De tot això, però, el que més em molesta és la persistència dels mitjans de comunicació: dia rere dia entrevisten als líders polítics, i aquests, dia rere dia repeteixen les mateixes paraules. “O jo o el caos” –diu Mariano Rajoy i la gent que el recolza fent-li el cor-. “Votarem no” –diu Pedro Sánchez i la seva gent, sense deixar-nos clar quina altra alternativa ens proposen-. “Hi ha altres alternatives” –diu Pablo Iglesias i companyia, però tampoc s’hi mullen massa aclarint-les-. Tots plegats parlen i parlen sense dir res que ens fes pensar que hi ha alguna cosa més que paraules buides de contingut. Es tracta d’un discurs assajat que no els dóna vergonya de repetir cada dia. Però en tot hi ha una excepció: Albert Rivera disposa d’un discurs diferent, segons l’esbufegués el vent. Un discurs –diu ell- per salvar a Espanya, posant-la, si això és necessari en les mans d’aquells que s’han servit d’ella a costa del poble. Però també, aquest discurs variant i variat, s’ha convertit en repetitiu, fent-se tant pesant com els altres, amb l’agreujant del seu oportunisme i mancança d’ètica. Tots plegats, es tracta d’uns discursos que en escoltar-los un dia hauria de ser suficient. Però passen dies, mesos... i continuen amb els mateixos discursos, deixant-nos la sensació de ser eixa marmota de la pel·lícula, que cada dia es desperta de la hivernada amb la mateixa història, per a desesperació del pobre Phil Connors, que en aquest cas som nosaltres, atrapat ell i atrapats nosaltres dintre d’un temps del que no podem sortir-nos-en... O si que podem?

Albert Rivera: "Si tú me dices ven..."

            De vegades, hom escriu pensat en potencials lectors, en algú que pogués llegir allò que hem escrit i, a ser possible, que la seva opinió fos semblant a la meva i em fes un afalac que puge la meva autoestima. No és el cas d’aquest escrit. I no ho és perquè pense parlar de coses importants, i jo no sóc important. Per tant, l’opinió aquí expressada, només a mi m’interessa.

            Vull parlar de la dolenta interpretació que –en la meva opinió- està fent-se d’un bolero sens dubte mereixedor de millor sort: “SI TÚ ME DICES VEN”.

            Quan veig els personatges que intenten governar aquest país... i quan veig aquest país... no puc deixar de pensar en aquest bolero. Totes les promeses fetes al poble, les ideologies que han donat forma a un programa, quan s’acosta el moment de assumir el poder, queden en res, s’obliden, pel bé del país (diuen ells). “Si tú me dices ven, lo dejo todo”. Pobre bolero... pobre país. D’altra banda, el poble, els votants que, en definitiva són els que decideixen amb el seu vot –la majoria- continua recolzant els corruptes. Com ells diuen, les urnes jutgen i els autoritzen a continuar amb les seves polítiques. ¿Què podem esperar, doncs, amb aquest fet inqüestionable?

            El plantejament és aquest: tenim un país governat per un partit (Partit Popular) que ha fet de la corrupció costum. Però el poble continua votant-los. El fuet d’aquesta corrupció ha estat el partit Ciudadanos, un partit fet a Catalunya on, més mal que bé, ha anat mantenint-se. El seu líder –Albert Rivera- ha optat per anar-se’n a Madrid i impulsar el partit per tot Espanya. ¿Amb quins diners? Jo no ho sé, però és molt el que es necessita per fer això i ell ho ha aconseguit. ¿Amb quina finalitat, i a quin preu? Tampoc ho sé, però imagino que al mercat l’interessa tenir un recanvi per a una dreta prou malmesa pels corruptes.

            El fet és que aquest Albert Rivera assoleix la responsabilitat de regenerar i salvar Espanya. Per fer això, al principi ataca al Parit Popular, i al seu cap Mariano Rajoy, sense compassió. La proposta que fa és clara: mai no pactaran amb aquest partit i mai no recolzaran el seu cap, Mariano Rajoy, per considerar-lo responsable de tota la corrupció que ha protagonitzat el seu partit. Però en les eleccions Rajoy guanya de bell nou, malgrat que no ha obtingut el nombre d’escons necessari per formar govern. Es fa necessari un pacte PEL BÉ D’ESPANYA. Els partits de l’oposició li neguen el recolzament i això pot dur-nos, com a conseqüència a unes noves eleccions. Tots els ulls s’hi dirigeixen al PSOE, pensant que aquest, per patriotisme i responsabilitat, ha de recolzar el PP per a que es puga formar govern. ¿Qui és el que pressiona amb més força?: el fuet de Rajoy i del PP, Albert Rivera. Per tal de salvar Espanya del caos i el desgovern, el seu partit no votarà en contra: s’abstindrà. Amb aquest gest –pel bé d’Espanya- el tal Rivera i el seu partit ensorren tot allò que, només unes setmanes abans, havien promès al poble. Però no n’hi ha prou. Falten vots, i tots dos –PP i Ciudadanos- cada vegada més units continuen pressionant els socialistes per tal que ballen amb ells el bolero. Però els socialistes s’hi neguen a ballar, i el Rivera no deixa passar l’oportunitat de continuar avançant per tal d’assolir protagonisme, sense importar-li gens ni mica el preu: s’hi apropa a Rajoy i –deixant de banda definitivament tot allò a que s’hi havia compromès- canvia de bell nou d’opinió, oferint-li llavors el seu recolzament a canvi d’unes condicions que, sens dubte, ja havien pactat amb anterioritat. I continua la comèdia –el bolero, en aquest cas-: Rajoy, malgrat ser urgent allò de formar govern, diu que parlarà amb el seu partit la setmana vinent, quan torne de vacances. Això farà que, mentre tant, s’hi parle del tema en els mitjans de comunicació i tot el món els fes pressió al PSOE, per tal que –almenys- fes abstenció el dia de la investidura, si és que arriba eixe dia.

            De tota manera, en queden cartes per jugar-se. Rivera i el PP, si els socialistes –con caldria esperar- continuen negant el seu recolzament, encara poden donar-nos més sorpreses, pactant amb els nacionalistes catalans (als que fins ara els han negat el pa i l’aigua) i els bascs. Seria aquest el colofó més delirant i ridícul que ens puguem imaginar però, d’altra banda i tal con estan les coses, previsible, real, con la vida mateixa. Són tan ridícules les cabrioles que es fan, sense que cap d’ells s’hi ruboritzen. Per exemple: a la pregunta de per què, Ciudadanos, quan digué que mai pactaria amb corruptes a hores d’ara pacta amb el PP, ells responen què, és cert que s’havien compromès a no pactar amb persones corruptes, però que mai no havien dit que no pactarien amb un partit imputat per corrupció. Ara també diuen que, malgrat recolzar el PP per que s’hi fes un govern –pel bé d’Espanya- ells no participaran d’aquest govern. ¿Serà aquesta l’última –o una altra més- falsedat de l’Albert Rivera? ¿O potser que si Rajoy li diu VEN, ell, per responsabilitat, LO DEJE TODO? ¿Vorem al Rivera de ministre amb un govern del PP? Jo no jugaria en contra. De moment ja duu corbata blava. No sé si això vol dir alguna cosa, però...

            He dit gairebé tot allò que espere, però en queda alguna cosa. Espere que els socialistes no li donen el seu recolzament a eixe governs de corruptes. I tanmateix, espere que si eixos corruptes i oportunistes, si no aconsegueixen governar, que es convoquen noves eleccions i que el poble, per a bé o per a mal, els done el poder a uns o a altres. Això és la democràcia, tant si ens agrada com si no. I haurem de respectar-ho.

            ¡Albert Rivera, por España! ¿Què més pot deixar, si ja no li queda vergonya?

EL DIA DE LA DONA (TREBALLADORA?)

            Sembla que el món és com una calaixera gegantina on, a cada calaix, cal arxivar un determinat assumpte, posant-hi a l’exterior l’etiqueta corresponent, per tal que puguem, d’un cop d’ull, controlar-ho tot. És un món on les etiquetes són imprescindibles per tal de recordar-nos, almenys un dia a l’any, que hi ha coses al calaix sense resoldre. Per exemple, tenim el Dia de la Pau, per assabentar-nos que no hi ha Pau tots els dies. El Dia del Treball, amb milions de persones forçosament aturades. El Dia dels Drets Humans, en un món on, complir-los és l’excepció. Entre estos calaixos etiquetats en trobem també un en que l’etiqueta diu: DIA DE LA DONA, i a la que algú, força eixerit, hi va afegir un dia el vocable TREBALLADORA, com si aquelles dones que, per qualsevol motiu no treballen, tingueren resolts tots els greuges.

Al llarg dels segles, la vida de les dones ha estat sotmesa per unes lleis i uns costums imposats pels homes, en un món fet a la seua mida. Des de l’antigor, per tal de combatre l’explotació hi ha hagut dones que s’han sacrificat i han lluitat vers la igualtat i la llibertat. Però mai no ha estat aquesta, una lluita organitzada ni recolzada massivament. L’home era el cap de família i, amb el seu esforç i el recolzament de la llei i de la religió, havia de mantenir-la. Això li donava uns privilegis: era l’amo, disposava dels diners i les seues opinions no podien ser desobeïdes  per la dona, la qual es trobava sotmesa a la dictadura patriarcal. Tècnicament, la dona era un element patrimonial de l’home, a qui havia d’obeir, cuidar, respectar i complaure sexualment sense, en ningun cas, tindre dret als mateixos beneficis. Havia de ser submisa i dòcil i trobar-se sempre disposada a complaure a l’amo, o a rebre el càstig, ben merescut, en cas de no fer-ho. Entre altres coses, no disposava del dret de sufragi, ni tenia dret a obrir un compte corrent.

La pressió de la societat, a poc a poc, ha anat corregint eixes injustícies, però les mides que van prenent-se –en la meua opinió- si bé en molts casos beneficien les dones, en general no repercuteixen en la societat per fer-la millor. Crec que s’estan cometent errors a l’hora de parlar de la igualtat, i eixos errors van en contra de la societat en general. Els “ismes” utilitzats en la lluita (masclisme o feminisme) poden ajudar a l’emancipació de les dones, incloent-les en el món dels homes, però no els considere útils per fer una societat millor. El jou del masclisme, ha estat combatut pel feminisme intentant revertir la situació. Els defectes i vicis dels homes, lluny d’intentar eliminar-los, les dones –pel dret d’igualtat- han anat fent-los seus. Ells ens són infidels, nosaltres també... Fumar, beure, alternar. Si el dret al treball semblava just, a aquest dret han anat afegint-s’hi tots aquells que els homes havien fet seus i que, en qualsevol cas, en lloc de fer còpies en femení, calia haver-s’hi plantejat conjuntament, per tal de distingir els vicis dels drets positius.

Em pense que queda molt per fer, abans d’eliminar l’etiqueta del calaix. La qüestió, potser, seria parlar de persona humana, prescindint en primera instància del sexe, tenint en compte que cada ésser humà es mereix un respecte i que té uns drets i unes obligacions que són exactament iguals per a tots. Per poder rebre eixos drets i practicar eixes obligacions, és necessari tindre molt clar que hi ha, dintre dels éssers humans, unes diferències que és necessari respectar. La més important d’elles és el sexe. Som distints, però no contraris. Som diferents, però necessàriament complementaris. Eixes diferències, en lloc d’imposar-se l’una per sobre de l’altra, és necessari que convisquin en harmonia, enriquint-s’hi mútuament. Només d’eixa forma hi és possible la convivència i la igualtat, en una societat sense etiquetes, justa i solidària.

DESNONAR (II)

UN GLOP DE LLIBERTAT

En Màrius havia viscut la nit més llarga i neguitosa de la seua vida. Sense esperar que es fes de dia, s’alçà del llit i, adreçant-s’hi a la cambra de bany, es va afaitar acuradament i va pentinar els cabells el millor que pogué. Després de llargs anys de solitud i desemparament, en Màrius esperava una visita. No desdejunà aquell dia. Per altra banda no hi havia res, per desdejunar. Amb el cor copejant-li amb força el pit, passejà l’esguard per cada cambra de la casa fins arribar a la conclusió que tot es trobava en ordre. Si més no, pensà, amb un ordre mínim. I si alguna cosa no era del gust dels visitants, dintre de poc a ell no l’importaria gens ni mica. Quan va sentir els cops a la porta, amb insistència ferotge, en Màrius es posà l’americana, cordà els botons i, apropant-se al balcó, oferí el seu cos a l’aire. Al llarg d’uns segons, per primera vegada des de feia un munt d’anys, en Màrius es va sentir lliure, assaborint amb ànsia aquell darrer glop de llibertat.

 

DESNONAR  //  DESNONAMENT

 

Fer fora del lloc on s'ha viscut. //  A hores d'ara, els bancs, en no percebre l'import pactat de les hipoteques, desnonen a les persones, fent-les fora dels seus habitatges.

Donar, un metge, una malaltia per inguarible.

L'ETERNITAT

            Els vocables “fe” i “evidència” són antònims. L’església catòlica i, en general, totes les religions, posen la fe per davant de qualsevol evidència. El que s’hi ha de creure, per sobre de tot allò que es pot veure o tocar. L’educació que hem rebut els que vivim en aquesta part del món, ens proposa, davant del fet inqüestionable de la mort, una solució per continuar vivint. En el nostre cas, en una altra dimensió, en un altre estat. És la resurrecció, quan el nostre esperit, deslligat de la càrrega dolenta que el cos l’imposava, rep el premi o el càstig a que es feu mereixedor pels mèrits, o demèrits, obtinguts al llarg de la vida terrenal. D’aquesta manera, es pot optar al Cel, si ens hem comportat bé, o a l’Infern en els cas que les nostres accions hagen estat contràries a les lleis de Déu.

            Jo estic segur que la societat, en general, no creu fermament en aquestes opcions, però, per si de cas, conviu amb elles i nodreix la seua continuïtat. Mitjançant un interès o un altre, participem en tots aquells ritus religiosos que ens proposen. Assistim a bodes, batejos, comunions, funerals, processons, romeries... Totes les festes, o la majoria, tenen un rebuf religiós. La nostra cultura –o incultura- es troba atapeïda de propostes religioses que, d’eixa manera governen la nostra vida i ens marquen el camí vers la mort. La gent prega a Déu, demanant-li salut, amor, diners, treball. Sempre hi ha alguna cosa que demanar-li el Senyor, el que regeix les nostres vides, i al que no li tenim en compte les calamitats col·lectives que fuetegen a la humanitat, ni tampoc les individuals, doncs ja s’hi ha encarregat l’església de fer-nos comprendre que qualsevol calamitat potser ens la mereixem, i que el sofriment és el camí més recte per accedir-hi a Déu.

            La fe dóna esperança als cors deprimits i porucs, i d’aquests n’hi ha en totes les categories socials. No és possible que tot s’hi acabe –pensen- quan arriba l’hora de la mort. Eixa sensació de pànic al no-res, es mitiga pensant en el fet de la resurrecció, doncs, en aquesta, les nostres ànimes gaudiran d’una vida plàcida per tota l’eternitat, junt un ésser infinitament just i poderós, principi i fi de tota cosa. Eixa esperança de vida oposada a la por a la mort, és l’aliment fonamental de qualsevol religió.

            Deixant de banda el fet religiós, el cas és que jo també crec en l’existència de diferents estadis que van units a la mort. Per mantenir-hi l’estructura a que estem acostumats els anomene de la mateixa manera: Cel, Infern, i els Llimbs. No obstant això, hi trobe dues diferències fonamentals amb els de la religió:

1)      Que no estan allunyats del món on vivim. Tots tres es troben immersos en la memòria de la gent que ha conviscut amb els finats. Per exemple, el Cel o Paradís es troba en el lloc que ocupen els pensaments positius, els records agradables que han quedat d’una persona. Els fets nobles i positius que fet al llarg de la seua vida, tot allò en que ha treballat per què el món fos millor, per ajudar la seua família, els amics, la societat.... El recull de tots aquests records formen el Cel on aquesta persona romandrà tant de temps com la memòria col·lectiva ho puga mantenir. La seua empremta estarà, tanmateix, en tota cosa física que hi haja deixat feta: les parets de sa casa, el moblatge, tot allò que hi ha escrit, o pintat o la música que ha fet o interpretat... L’Infern és una cosa semblant, però oposada. Tots els records hi són negatius, i és possible que es mantinguen vius menys temps que els altres, doncs, moltes vegades, la gent fa tot els possibles per esborrar de la memòria, quan abans millor, tot allò que els és desagradable, que els fa nosa.   

2)      El meu Cel i el meu Infern no són per tota l’eternitat, només es mantindran mentre la memòria dels éssers vius els recorde. Quan res del que els morts han deixat quede en la memòria dels vius, quan pel decurs del temps els records i els testimonis físics desapareguen, deixarà d’existir eixa persona i tot el recull de fets que li donaren cos, forma i vida es convertiran en pols que el vent del temps escamparà entre altres pols.

El tercer estadi: els Llimbs, mereix un comentari apart. En aquest no es distingeixen els bons dels dolents. Aquí només hi ha desconeguts, éssers anònims. És, potser, l’estadi més cruel de tots tres. Gent solitària que no ha conreat l’amistat i que s’ha mort sense alçar ni pols ni remolí. També gent injustament morta i injustament maltractats mentre visqueren. Aquells que, a la recerca d’una vida millor, intentaven passar les fronteres d’una manera que la gent de bé entén com a il·legal. Immigrants sense papers, sense nom, sense nacionalitat. Persones sense l’acreditació de persones, la memòria dels quals no consta en els nostres registres. Aquests, sí, són els únics que romandran en els Llimbs de l’oblit per tota l’eternitat.

LES PARAULES (I)

LES PARAULES

 

Del conjunt de les paraules (o dels mots) es nodreix un idioma. En aquest idioma (el català-valencià) que jo vull emprar el més correctament possible, n’hi ha un considerable nombre de mots, la utilització dels quals desconec. Això és degut, fonamentalment, a que no he rebut la necessària formació en ninguna de les etapes de la meua vida. Per tal d’anar pal·liant, a poc a poc, aquesta manca de formació, he pensat cercar el significat d’alguns mots (d’aquells que em semblen més desconeguts), fent-los servir en un context adequat, escrivint petites històries on tinguen cabuda, familiaritzant-me amb ells. Tant de bo, aquest exercici supose una drecera envers un major (i millor) coneixement del idioma.

 

DESNONAR (I)

            El dia que s’havia de celebrar la festa, Rosa i Empar estaven contentíssimes. Es tractava d’una fita que les dues germanes havien assenyalat, al calendari de la cuina, amb un retolador vermell, perquè no s’hi les oblidés. Això, però, no calia haver-ho fet. Podia haver plogut a càntirs i barrals fins que l’aigua arrabassés amb tot –això pensaven elles- i no se n’oblidarien d’aquell dia tan acuradament assenyalat, atapeït d’enyors i d’esperances. Significava el regrés, després de molts mesos d’absència, de l’amiga que més s’estimaven: Anna. Totes tres xiques havien compartit eixos anys tan entranyables que uneixen i desuneixen, que fan i desfan, on l’odi és per a sempre, però també l’estima. Anaren a la mateixa escola, al mateix institut, a la mateixa universitat, per més que, en aquesta, els diferents estudis que elegiren, suposaren un petit entrebanc a la seua relació. Molt petit, però. El lligam que portaven, des de la infantesa, era suficientment fort per continuar mantenint-les unides per a moltes altres activitats que les eren comunes: festes, passejos, vacances, confidències. Per sobre de qualsevulla altra activitat, individual o en comú, sempre prevalien els lligams d’amistat que les unien, gràcies als quals trobaven els moments adients per a gaudir de les confidències, els consells o, tal vegada, els comentaris intranscendents. El fet de parlar, era el que importava. I fins llavors, malgrat la necessària separació, sempre ho feien. L’Anna tornava avui, després de vuit mesos estudiant anglès a Londres, i Rosa i Empar havien mobilitzat a tota la colla d’amics i amigues més propers de totes tres. Els quatre dies anteriors, les dues xiques havien treballat de valent netejant –sota l’esguard una mica empipat de sa mare- el garatge de sa casa, per tal d’adequar-lo per a fer una festa. Penjaren garlandes, enganxaren dibuixos per les parets, netejaren gairebé tota la pols (en quedà alguna, però és que n’havia molta) i, per arrodonir-ho tot, es gastaren els estalvis amb begudes (amb poc d’alcohol). Les dues xiques es compraren també vestits nous i renovaren acuradament els estris i els productes per a maquillar-se. Aquell dia havia de ser perfecte i elles havien d’anar perfectes.

            Dues hores abans de l’hora assenyalada per a l’arribada de l’avió, formant caravana amb llurs cotxes, tots els amics i amigues es desplaçaren fins l’aeroport. Anaven fent soroll amb instruments de tota mena: guitarres, olles, ampolles buides... La gent els mirava una mica desconfiada i molesta. Un guàrdia de seguretat els demanà –no de molt bona manera- que romangueren en ordre. Tots plegats, amb la pancarta estesa per donar-hi la benvinguda a l’amiga, es reien dient, de tant en tant, acudits. Semblava que el bon humor mai no anava a decaure, però el temps transcorria implacable, es feia de nit i l’avió no arribava. Finalment els panells lluminosos donaren la notícia: una vaga de pilots a l’aeroport de Londres havia impedit l'eixida de l’avió. El vol s’havia DESNONAT.

            La festa, per tant, també calia DESNONAR-LA.

LA PLUJA

 



 

Esta vesprada ha plogut. Fins al migdia l’oratge ha estat dubtant què li calia fer. El cel es trobava ennuvolat, però de tant en tant el Sol intentava –i aconseguia- ficar-s’hi per entre els núvols i ens deixava una mica del seu calor. De vesprada, però, els núvols han guanyat la batalla definitivament i han imposat llur criteri. Des del balcó de ma casa he vist l’aigua fer drecera pels costerosos carrers, cercant la presència de la mar per tal de començar, de bell nou, un altre cicle. L’aigua té eixe privilegi: surt d’un indret convertida en vapor i, adoptant el seu posat primigeni, malda per tornar a ell. Tot això amb un clamorós acompanyament de llamps i trons. Per als ignorants, com jo, quin misteri és la Natura! La meua pròpia ignorància –o innocència- em fa admirar-me amb els més petits detalls. Al meu parer, això és bo. Em fa sentir alegre en condicions que, potser, no són favorables. Alegre en vore la força –sempre que no s’hi passe- dels elements. M’agrada vore els carrers mullats i l’aigua corrent per ells, la platja, amb la mar abillada amb roba gris de fer feina, les ones movent un munt d’escuma blanca per fer-hi contrast. Tot em sembla d’una bellesa diferent. És l’altra cara, la oposada als dies assolellats que tant estimem. Però totes dues cares, malgrat ser tan diferents, tenen el seu atractiu, un atractiu que rau precisament en eixes diferències.

He dit abans que m’agrada observar la força de la Natura, sempre que no s’hi passe. Recorde, fa uns anys, l’efecte devastador d’una gota freda, pel motiu de la qual vaig passar unes hores d’espant. El carrer era fosc, no hi havia corrent elèctric. A les cases tampoc n’havia. Foren unes hores sense imatges. La remor de l’aigua semblava una amenaça invisible i, per això, més aterridora. Foren moments complicats, atapeïts dels fantasmes que la por ens engegava. Finalment res no ens va ocórrer i, a l’endemà poguérem seguir contant-ho.

Avui la pluja no ha estat tan esgarrifosa. Quatre trons i un ruixat que ens hauran deixat els carrers a punt per a mullar-nos els peus. Però, des del recer del meu balcó, he gaudit veient baixar l’aigua envers la mar. Podrà arribar a ella o serà només que un somni, una utopia. Com les nostres, com les meues: on és la meua mar?

HE TORNAT!!

He tornat al Blog!! Perdoneu les admiracions, no són per a vosaltres, si no per a mi. Havia d’haver tornat abans –ho repetisc- no per vosaltres (no sé si hi haurà algú, potser no) si no per mi. Necessite treballar aquest idioma amb tota normalitat, no pensar massa les paraules, si són o no són correctes, deixar-les fluir en llibertat, sense embussos absurds. La darrera vegada que vaig escriure al blog, fou el 4 de setembre de 2010, fa tres anys i escaig. En tot el temps que no he escrit aquí, no he deixat de banda aquella idea inicial que m’hi impulsà a accedir-hi. He fet alguns intents per estudiar: un curs a l’Escola Oficial de Idiomes, a Elx, amb bones notes; un curs de nivell Mitjà, a Santa Pola, aprovant el posterior examen de la Junta Qualificadora. I, finalment, aquest any estic fent un curs de nivell Superior. Malgrat tot, el meu valencià a penes ha millorat. En llegir o en escriure necessite el suport d’un diccionari. Hi ha un munt de paraules que desconec, de mots que he d’interpretar i que no sé com fer-ho. Tot plegat és per a mi un problema. He deixat transcórrer tres anys inútilment, malgrat saber que cada vegada en queden menys. Finalment, m’he posat dramàtic, i no era eixa la meua intenció. Allò més important és que he tornat amb la intenció de quedar-me, no per fer cap d’anàlisi política o social del món, si no per a intentar escriure, enllaçar paraules, aprendre a fer-ho i, si això és possible, donar-me la satisfacció de vore que vaig progressant, que el meu idioma no m’he és aliè, que no sol el parle correctament, si no que també el llig, l’interprete i l’escric sense que el corrector jugue un paper predominant.

En aquesta intenció he tornat. Escriuré una mica cada dia, o cada setmana... o quan puga i m’abellisca fer-ho. M’agradaria escriure de coses petites, potser íntimes, reals o irreals, però en qualsevol cas allunyades dels esdeveniments del dia a dia, de les notícies del telediari. Coses que només per a mi tinguen un valor. És per això que, si per circumstàncies, pot accedir-hi algú a aquest blog, i s’adona que allò que llig no té cap interès, que no ho tinga en compte. Només és un exercici gramatical. Sense importància. Només això.

Bona tarda, blog. He tornat. Com torna el Sol cada matí!!

Les festes del poble

Ficar-se en contra de les festes d’un poble, no és, políticament, correcte. De fet, a qui parla mal d’elles, se’l tracta d’intransigent, o de persona esquerpa, poc o rés sociable. Sé que còrrec el perill de què, si algú pogués llegir aquestes línies de ben segur em donaria alguna d’aquestes qualificacions. Doncs, bé, m’arriscaré. Fonamentalment per veure si sóc capaç de aclarir les meves pròpies idees que és, a la fi, l’única cosa que per a mi te una mica d’importància.
Les festes de Santa Pola... Ai, Santa Pola! Aquest any, com que hi ha crisi econòmica, l’Ajuntament ha optat per no fer cap despesa en actes culturals. D’altra banda caldria dir que no sé si els actes culturals l’importen a molta gent. Altres anys n’han hagut, potser senzills... però n’han hagut , i el poble ha gaudit d’ells. Aquest any tot es centra en les activitats que organitzen les Associacions Festeres (imagino que amb algun tipus de recolzament municipal, però no ho sé) i en les barraques que aquestes Associacions i agrupacions de veïns organitzen. En aquestes barraques, distribuïdes en qualsevol indret del poble, l’única cosa que es fa és veure i posar música –quan més forta millor- al llarg de tota la nit i fins que el sòl comença a sortir. Això és garantia de que, mentre duren les festes, ningú no pot dormir adequadament, si és que de alguna manera et deixen dormir. Però no es pot dir res en contra, és el que cal: són festes i el poble es diverteix. Què podem dir? No hi ha alternativa a un sistema que es basa en l’embrutiment i el soroll desmesurat? On és la imaginació (no dic del poble, a qui no dec jutjar, sinó dels regidors) per organitzar unes festes on el respecte radiqués, no en què tots suportem el soroll, sinó que aquest es faci allí on no molestés? M’agradaria sentir-me orgullós de les festes del meu poble, pensar que cada any, en arribar aquests dies, anava a gaudir de l’oportunitat de viure uns dies diferents fora de la rutina, però sense necessitat de disfressar la festa de soroll, fins que el soroll es convertís en l’únic motiu de la festa. Només ens queda la mar que, impassible, sembla no fer massa cas de festes i de regidors incompetents. És l’atractiu més gran d’aquest poble. I ni tan sols la cuiden com caldria. De fet, crec que ells es pensen que està ací per accident geogràfic. Ai, Santa Pola!

Un sponsor per al Molt Honorable President

De vegades, no acostumem a valorar com cal el mèrit que té l'exercir un càrrec públic. No és gens fàcil, em penso. Sé que en política hi ha un munt de gent que s’aprofita d’una superior situació econòmica per treure’n encara més diners, per assolir un prestigi que el seu ego li reclama, o per omplir de distraccions el seu temps lliure. Hi ha de tot. Però també hi ha el polític honest que fa de la seva militància un treball sacrificat, sense més intencions que fer-li une servei a la societat, per millorar el món i fer-lo més habitable. Aquest, rep, a canvi del seu treball, un sou, que és el que necessita per viure i, en acabar el seu temps en política, torna a ser un ciutadà més, tan anònim com tots els demés. Potser m’agradaria, com a exemple, citar-ne alguns d’aquests, però la memòria ja no és el que fou i s’en barretgen els noms i els càrrecs sense cap de sentit. D’altra banda, vull parlar d’un cas en particular, abans que se n’oblide.

Des de fa un temps ençà, estem rebent notícies de regidors, de tots els color polítics, als que la justícia ha descobert que, aprofitant el seu càrrec, s’estaven enriquint –o augmentant la seva fortuna- d’una manera corrupta. S’ha parlat, s’està parlant i es parlarà molt d’ells. Carregats de raons, els ciutadans pensen que tots plegats son uns delinqüents i merèixen un càstic. Potser tenen raó, però tal vegada convinguès veure cada cas en particular, perquè tanmateix pot passar que no sigui correcte ficar-los a tots al mateix sac. Jo, després de tot el que s’ha parlat d’ell, vull mostrar la meva solidaritat amb el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana Francesc Camps. Tot seguit, intentaré deixar clara la meva opinió al respecte.

En la societat en què vivim, on el consum i l’aparença són fonamentals, ésser Honorable, és ja força complicat. Si a eixa complicació n’afegim el “Molt”, la complicació es multiplica... almenys per tres. Però no ens quedem ahí: al Molt Honorable, a més a més, li donem el càrrec de President de la Generalitat Valenciana. Les dificultats, en aquesta situació, s’agranden fins uns límits inimaginables. En calculo què... un mil per cent... o més. Perquè un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, no tan sols ha de ser un bon polític, sino que ha de semblar una persona d’alta alcúrnia. Ningú no es pot imaginar un Molt Honorable President abitllat amb granota de mecànic, o amb bermudes a l’estiu i samarreta del “mercadillo”. No estaria correcte, i la societat –la nostra societat- no ho permetria. Significaria un desdori per la institució. Doncs, què ha de fer, un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, per ser-ho i semblar-ho? Imagino que emprar bona part dels seus diners en omplir un armari amb la roba més adient. Pero... i si aquest Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, no té diners? Què n’hi caldria fer? Si fem un cop d’ull al nostre voltant, veurem un munt de situacions semblants. Per exemple, hi ha esportistes d’elit que per dur endavant el seu projecte, es cerquen un sponsor. I ningú no s’escandalitza d’això. L’ajut del sponsor és fonamental perquè el projecte fructifiqui. Un projecte que, sense ells –malgrat tenir l’esportista totes les qualitats- no seria possible. Doncs bo, sembla que això que trobem tan normal en l’esport, ho rebutgem tot seguit en la política. Això és just?

Quan el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana ha declarat públicament els seus béns, perquè tots poguéssim estar assabentats, he entès, de sobte, la seva situació, el seu drama. Ha de ser Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. Per a eixa funció requereix d’unes qualitats morals que, com què no les declara, no sé si tindrà. Però per a semblar un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, ha d'invertir molts de diners en vestuari. I el seu compte corrent és patètic... ¡¡¡900 euros!!! Com es pot ser –i semblar- Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, amb un compte corrent semblant al d’un paleta en atur? De fet, hauria de comprar la seva roba a qualsevol ambulant del mercat i, l’anaven a deixar entrar al Parlament? Quin crèdit ens mereixeria un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana amb pantalons vaquers i camisa de tres euros –o de dos per u? Ens sentiríem representats? Ens humiliaria, en penso. Per això, el nostre Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, sembla que es va decidir –amb bon criteri, em penso jo- per prendre una opció semblant a la dels esportistes d’elit, i cercà un sponsor que li fes el vestuari, sense el qual aquesta societat no l’hagués permès ser Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana.

El que ha ocorregut despès, m’ompli de pena i de confusió. La mateixa societat que té als esportistes d’elit sponsoritzats, com a ídols, condemna, per una acció semblant al Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. No ho sé vostès, però jo no ho puc entendre. Un home, malgrat que sigui Honorable i Molt, amb un patrimoni de 900 euros, es pot permetre fer-se –sense sponsor- el vestuari... corbates, camises, sabates... un diferent per a cada situació? No, això estaria impossible. I és per això que jo, des de la modèstia del meu títol de ciutadà de base, amb un patrimoni feble, malgrat que molt per sobre del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, em vull solidaritzar amb ell i amb l’opció que prengué per cercar un sponsor que li fes el vestuari de Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, sense el qual no semblaria ni Honorable, ni Molt ni res. I en el cas de què no se li permeti un sponsor, jo proposés que es faci una recaptació popular per pagar-li el vestuari. Qualsevol acció es bona per què el nostre Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana semblés un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana.

Homenatge del Poble a Miguel Hernández

Quina és la línia que separa l’honestedat de l'oportunisme? En determinades qüestions, deu de ser tan feble que no es nota a simple vista. Aquest any 2010 se celebra per tot arreu, el centenari del naixement del poeta Miguel Hernández. Un home, la grandesa del qual, queda garantida pel fet de què, només en trenta dos anys de vida, fou capaç de deixar-nos hereus d’un descomunal patrimoni d’obra escrita. Una obra menyspreada a Espanya al llarg del temps de la dictadura de Franco, que fou qui li va provocar la mort i pretengué, sense aconseguir-ho, fer desaparèixer la seva empremta. A hores d’ara tothom, reconvertit a la democràcia, vol deixar constància del seu amor a la cultura i al poeta, organitzant actes per fer-li honor. Benvinguts siguin aquests actes, malgrat que es produeixen després de tant de temps de silenci i menyspreu. Però em sembla de què molts d’aquests actes, apropiant-se del nom del poeta, no pretenen altra cosa que ser un atractiu turístic per guanyar diners. La competència organitzada entre els Ajuntaments d’Elx i el d’Orihuela, amb la presència de tots dos a FITUR (la fira del turisme), oferint-lo com a reclam de virtuals turistes, deixa palesa llur intenció. Fa uns dies, la nora del poeta, Na Lucía Izquierdo, deia en els diaris, que els actes que estaven organitzats pels ajuntaments, mancaven de categoria, que eren molt de “poble”. No es pot saber què pensaria ell d’aquestes paraules. Però fan mal. La seva biografia mostra palesament on era. Ell era amb el poble. Per això el van empresonar fins que va morir. Com un ocell que no es pot acostumar a viure en l’estret espai d’una gàbia. Ara, l’Ajuntament d’Elx ha organitzat, dintre dels actes del Centenari, un concert on Joan Manuel Serrat va a cantar alguns dels poemes de Miguel Hernández. Un concert on el preu de l’entrada més econòmica es 37 euros. Pot el poble, en general, acudir a aquest concert? Em penso que no. És aquest tipus d’actes els que reivindica la família del poeta? Actes per a un poeta del poble... sense el poble? És, d’aquest mode, que els ajuntaments –en aquest cas el d’Elx- fomenten la cultura sense invertir un euro o, encara pitjor, guanyant diners? Si aquesta és la línia de l'homenatge que es planteja per al poeta (a Orihuela, tanmateix pretenien organitzar una desfilada de moda) no m’agrada i em penso que se li fa a la seva memòria un favor força miserable. Vaig dir en una oportunitat, i em reafirmo en aquesta idea, que aquest homenatge el devien d’organitzar exclusivament, entitats culturals, allunyades, el més possible de les dèries i les misèries de la política. Això és una utopia, però m’agrada pensar amb ella.

D’alguna manera, els que ens sentim poble –“no soy de un pueblo de bueyes”, deia ell- farem el que estigui a la nostra mà, per organitzar un Centenari paral•lel, amb actes “de poble”, perquè reivindiquem a Miguel Hernández com al nostre patrimoni. Ell escrigué: “Jornaleros, España loma a loma / es de gañanes, pobres y braceros. / No permitáis que el rico se la coma, / jornaleros".

La inconsistència de l'oblit

Cada vegada em trobés més convençut de què la nostra capacitat de memòria és fràgil i molt fàcil de dirigir i de manejar. No tan sols pensem el que ens diuen que pensem, sinó que ho fem quan i fins on ens indiquen. I després, quan no ens diuen res, ens n'oblidem, com que res no hagués ocorregut. Potser n’estic una mica obsessionat per aquest tema. Hi ha dintre de mi quelcom que es dispara quan se sent utilitzat pel Gran Germà. Potser un sentiment d’incomprensió, del Gran Germà, provocat, sens dubte, per una manca d’educació que em converteix en un ésser desconfiat i, per tant, poc fiable amb les meves opinions. Potser és això, o no.

Les darreres setmanes, hem tingut un degoteig continu de notícies referides a Aminatu Haidar. Dia rere dia tota mena d’informatius ens han mantingut informats de la situació que estava vivint aquesta dona, injustament tractada pel govern del Marroc. Els líders polítics han aprofitat l’afer per fer-se fotografies amb ella i per atacar el Govern –que sempre actua mal, segons els opositors. Hi ha hagut, com deia abans, una quantitat tal d’informació, que ningú no podrà dir que no ha estat assabentat del cas, fins que aquest sembla que s’ha resolt. No n’estic criticant els que ens hagen mantingut informats d’un tema de Drets Humans, no. El que vull dir és que no tots els temes s’enfoquen igual. I no sé el perquè. Hi podríem trobar un munt d’exemples d’informacions donades amb gran profusió de mitjans i què, de sobte, deixen de ser notícia, repeteixo, no sé per què.

Un d’aquests casos va ocórrer el dia 29 de novembre. La caravana de l’ONG “Barcelona Acció Solidària” va ser atacada en Mauritània, i segrestats tres dels seus membres: Alicia Gómez, Albert Vilalta i Roque Pascual. Tot seguit, els mitjans de comunicació donaren la notícia i, al llarg d’alguns dies ens han mantingut informats, fins que s’ha fet el silenci. El fet que a mi m’alarma és, que eixes tres persones continuen segrestades, però ja no es parla d’elles. Potser no hi ha res a dir? Es tracta de mantenir una actitud de prudència, per no interferir amb les accions de les autoritats? O és que estes tres persones no són importants i parlar d’elles no ven periòdics? Imagino que hi haurà una mica de tot, però, de seguir així, ben aviat no ens recordarem d’ells. I no em sembla just ni decent. Fa uns dies, la cadena de televisió Al-Jasira, va donar a conèixer un comunicat dels suposats segrestadors:

“En el nom de Déu clement i misericordiós,

L'organització d'al-Qaida a les Terres del Magrib Islàmic

Comunicat d'autoria del segrest d'un francès i tres espanyols .

'En nom de Déu únic, el que dóna la victòria als seus servents i el millor dels seus soldats'. En un moment en el que els croats continuen amb la seva guerra total contra l'islam i els musulmans arreu del món, amb la massacre d'innocents i l'ocupació de les nostres terres, trepitjant el més sagrat que tenim i el suport dels seus protegits que cometen injustícies tots els dies, els nostres mujaidins continuen, gràcies a Déu, amb la seva lluita contra aquesta aliança satànica i combatent a tots els que en participin i a tots els que ens maten a tot arreu, en defensa de la nostra nació islàmica.

En resposta a les seves injustícies, dues de les nostres unitats, gràcies a Déu, els nostres valents mujaidins han segrestat a quatre europeus en dues operacions diferents. Primer, el 20 de novembre de 2009 a Mali va ser segrestat el francès Pierre Camat. Segon, el 29 de novembre de 2009 hem segrestat a tres espanyols: Albert Vilalta, director de l'empresa Túnel del Cadí, dedicada a infraestructures, Roque Pascual i Alícia Gámez.

Tractats segons la Xaria Islàmica

Les unitats han tornat a les seves bases sanes i estàlvies i els segrestats es troben en bon estat de salut i són tractats segons la xària islàmica. Aviat, ens posarem en contacte amb Espanya i França per informar-los de les justes peticions dels nostres mujaidins i els diem als croats i a tothom que no abandonarem en la nostra voluntat de combatre-us i matar-vos i ens enfrontarem als vostres atacs per ajudar els nostres presoners torturats a les vostres presons.

'Déu és el més poderós però la majoria de la gent no ho sap. Al•là és Gran. Al•là és Gran. Al•là és Gran.'

Dilluns 20 de l'època musulmana (9 de desembre de 2009)

No tinc dubtes que què les autoritats estaran fent el que cal –segons ells- per resoldre el tema. Però no em sembla gens decent que es relegués al silenci i a l’oblit. Hi caldria que analitzarem el perquè poden ocórrer aquestes coses. Parlem de tres persones segrestades? Potser si. Però si aprofundim, potser hi hauria que parlar de moltes més. D’assassinats, d’injustícies, de corrupció. De notícies sense resoldre que han deixat de ser notícia, perquè d’eixa manera ho han decidit. I, del mateix mode que ens informaren, ara ens diuen que oblidem. I els fem cas, perquè la nostra capacitat per recordar i per oblidar és força inconsistent.

El preu d'en Ricardo Costa

Feia temps que no escrivia, més de dos mesos. A l’anterior escrit, mostrava la meva perplexitat pel fet que la justícia no actués en contra del Partit Popular valencià i, francament, no esperava que ho fes. Fa unes setmanes, una persona, potser més informada que jo, em deia que rodarien caps, que la justícia, malgrat ser molt lenta, quan es posava en marxa, era imparable. Amb el meu escepticisme habitual, jo continuava dubtant. I el cert, és que encara dubte, ja que la justícia, que jo sàpiga, encara no ha fet res. Esperi que ho faci? No ho sé. Els camins de la política hi són tan complicats.... Abans de què la justícia es pronunciés obertament, el partit l’ha tallat el cap a Ricardo Costa. Les raons? Són diferents segons qui les expliqui, de tal manera que mentre que es pot veure un partit amb greus problemes interns, els dirigents manifesten que aquest problema els ha unit més que mai. No ho entenc. S’han unit per defenestrar a una persona que, diuen ells, era honrada, eficient i, en definitiva, un bon militant? Ricardo Costa semblava ser un home que l’agradava deixar-se veure davant els mitjans de comunicació. Sempre perfectament vestit (sembla que això no és delicte), amb un somriure què, potser, ha agut d'estudiar molt sovint davant l’espill, o ha estat dissenyat per eminents creatius. Ara doncs hem agut de veure com cambiava el seu somriure per una ganyota que, finalment ha esdevingut amb llàgrimes.
Per què plorava Ricardo Costa? Perquè estava penedit per les faltes comeses? Perquè l’han vist? O perquè es veu presoner de la seva lleialtat i no pot dir –o no vol dir- el que caldria? És, simplement, un delinqüent, o és un home “sacrificat” de partit? Potser, encara puguem veure alguna cosa més. El somriure de Camps, si l’analitzem, tampoc és ja el que fou. A poc a poc va esdevenint ganyota. El que sapiguem en el futur, pot dependre del preu que en Costa hagi cobrat. Si és què, de bon grat, ha acceptat l’oferta. Abans de ser defenestrat, ell defensava el seu honor –i la seva cadira política- amb paraules plenes de raó. De mode semblant a com es defensa l’Honorable President. I és què en política, els càrrecs, podem saber quan comencen, però ells mai no volen que s’acaben. Fa un munt d’anys, el cantautor Luis Eduardo Aute cantava amb ritme de tango allò de “Sillón de mis entretelas”, un poema del basc Jesús Munárriz, que els polítics s’entesten en què continués sent actual.

Me quieren quitar el cargo
yo no me largo.
Que este chollo no lo suelto
me lo he ganao.
Tantos años asintiendo
y hasta aplaudiendo
y ahora vienen a decirme
que me han cesao.

Sillón de mis entretelas.
Mi despachito oficial.
Quieren dejarme a dos velas
a un director general.
Me quieren echar afuera
arrojarme al arrabal.
Que puñalada trapera
el papelín oficial.

Aferrao a mi butaca
como una lapa.
A mi nadie me despega
de este sillón.
Que es mi madre, que es mi esposa
será mi losa
ya me he untado en el trasero
Sinteticón.

A mi me han nombrao a dedo
y aquí me quedo
por los siglos de los siglos
Amen Jesús.
No me mueven de este trono
que tengo abono
hasta el día en que la espiche
de un patatús.

Sillón de mis entretelas.
Mi despachito oficial.
Quieren dejarme a dos velas
a un director general.
Me quieren echar afuera
arrojarme al arrabal.
Que puñalada trapera
el papelín oficial.

La política al mes d'agost

Des que tinc ús de raó, que m’han preocupat les notícies –importants- que en política es donen al mes d’agost. Un mes on, qui pot fer-ho i qui no, es troba immers en període vocacional i les coses –importants- passen desapercebudes. Agost és un mes en què la vida administrativa queda gairebé paralitzada i no queda temps per analitzar com cal esdeveniments que en altre moment haurien de mobilitzar l’opinió pública. A l’agost, no hi ha opinió pública en actiu i, qui actua, ho fa gaudint d’un ample grau d’impunitat. Fa uns dies, el tresorer del PP dimitia del seu càrrec, per afrontar les seves responsabilitats en el “cas Gürtel”. A penes res a dir a aquesta notícia. És agost. Ara, el President Camps i altres càrrecs del partit i del govern valencià, són exculpats pel Tribunal, pel mateix cas. Per aquest últim, encara hi ha algunes notícies a la premsa, però se’n oblidaran ben aviat o, en qualsevol cas, servirà per treure pit al President, car no per aprofundir en uns fets que semblaven estar clars per a tots, menys per als jutges. Faran, doncs, el que calgui, per destacar la part de sentència que els interessa, passant-li el sedàs d’agost a la resta de la notícia, per què la palla, que no els interessa, quedés aillada. Malgrat la sentència dels jutges, hi ha alguna cosa que fa pudor, i continua fent-ne, malgrat el desodorant d’agost. Només hi ha que girar la vista una mica enrere per veure com de preocupats es trobaven els dirigents del partit. El propi Camps ha hagut de fer equilibris per defugir la seva presència en determinats actes públics, ha faltat al parlament i ha dit mentides quan ha obert la boca. L’alcaldessa, Rita Barberá, amb el seu tradicional masclisme, fou qui donà la cara per ell, fins el punt que alguns analistes pensaven que estava promocionant-se com una alternativa al President. La preocupació es notava per tot arreu. Jo, en el seu moment, ja vaig opinar que el fet d'acceptat uns regals no em semblava una cosa especialment greu. La gravetat, em penso, es troba en la motivació dels regals i en les conseqüències que es poden derivar després. I sembla que és precisament això el que el tribunal valencià no ha volgut veure –ni mirar-. Hi ha coses en la justícia que jo no entenc. Com dèiem antigament, és més complicada d’entendre que els rebuts de la llum. Si s’ha considerat que l’empresa del “Bigots” i companyia era fraudulenta, si tots plegats es troben empresonats, si el tresorer del PP i alguns alcaldes han hagut de dimitir per una relació semblant, com és possible que la part valenciana quedés al marge? És possible que fer-li regals a un càrrec públic es considerés delicte, i acceptar-los no? L'empresa en qüestió es va enriquir, en el seu moment, gràcies als contractes que van rebre del govern valencià per organitzar grans esdeveniments: visita del Papa, competicions de Fórmula 1, de Vela... i infinitat d’actes interns del partit. Assolir aquests contractes, és delicte? Fer-li un regal a qui ens afavoreix, és delicte? Sembla que si, però, en canvi no és delicte fer el favor i acceptar el regal. No ho puc entendre. I em sembla que quan arribés setembre poca gent se’n recordarà del tema. Agost deixarà les coses on els que juguen –i dominen la partida- volen que en queden. És tems de vacances.

La vida com a penyora

Fins fa poc temps, no en coneixia res d’en Manuel Zelaya. Mai no n’havia escoltat parlar d’ell. No conec, per tant, res de les seves virtuts ni de les seves mancances, com a persona ni com a polític. Començà a parlar-se d’ell quan, com a President democràtic d’Hondures, intentà fer-li una maniobra a la Constitució del seu país, que n’hi permetis presentar-se de nou a uns comicis on ser reelegit. Sembla que les institucions d’aquell país (Justícia i Parlament) li van avisar que allò no era correcte i, en insistir ell amb la seva postura, el feren fora del territori, sent proclamat President el què hi era del Parlament, en Roberto Micheletti. Com que no en conec més dades, malament put jutjar la qüestió sense ficar la pota. Hi han hagut algunes veus que, amb poca força, s’han alçat defensant el President defenestrat. Fonamentalment des de Nicaragua, Argentina i Veneçuela l’han recolzat, però, al meu parer, prou feblement, amb paraules tèbies que es difuminen amb el vent. Entre tant, Manuel Zelaya es fa escoltar en els mitjans de comunicació, com si intentés cercar recolzaments i mobilitzar –pacíficament, diu- el seu poble. Però amb la seva actitud hi ha alguna cosa que jo no aconsegueixo entendre. Diu: “Tornaré al meu país amb totes les conseqüències”. I li posa data i hora a eixe retornament. Arribat el moment, es presenta en la frontera i, en el corredor que separa un país d’altre, es posa davant de les càmeres de televisió, es fa les pertinents fotografies, i gira cua i se’n torna per on ha vingut. Això es diu por... o prudència...? No ho sé. Què en pretén, Manuel Zelaya? Què vol demostrar? A la meva memòria acudeixen noms d’altres personatges polítics què, de veritat, posaven la seva vida com a penyora per lluitar contra les injustícies. És cert, que aquestos personatges en el seu moment foren morts o patiren represàlies. Però la història els feu justícia. Massa romàntic... i perillós per Manuel Zelaya?

(La fotografia és de: es.wikipedia.org)

A l'estiu, tot el món viu

A l’estiu sembla que ens canvien les prioritats. Que “les coses importants” manquen d’importància. Que no hi ha cosa més important que fer una llarga migdiada, deixant passar les hores més fortes de la calor, mentre el cos es relaxa i les idees es tornen líquides, fins esvanir-se en la suor. En aquestes condicions, les històries, que abans ens motivaven creant-nos diferents estats d’ànim, a hores d’ara les assolim amb dificultat i fem d’elles un cas molt relatiu. L’afer del President Camps, per exemple... Les seves relacions amb la trama de l’home del bigot, que ja fa uns mesos, quan encara gairebé no se sabia res ens inquietava, car pensaven que podia portar greus conseqüències, ara, que la investigació ha avançat considerablement i s’asseguren qüestions que llavors no eren sinó simples indicis, ara, repeteixo, potser per l’efecte de la calor, gairebé no ens importa i, després d’unes declaracions de l’alcaldessa Rita Barberà que suposaven un atemptat contra la intel·ligència i d’un silenci tremendament sospitós d’en Marià Rajoy, i del propi Camps, que no presagiava ninguna cosa bona, és ben cert que el Molt Honorable continua com si ninguna cosa hagués ocorregut, passejant la seva imatge per la televisió (la seva i les altres) posant cara de bona gent quan li pregunten pel senyor Correa (El Bigots, que a hores d’ara es troba empresonat, sense haver comés altre delit que fer-se ric amb els favors d’en Camps). Però tot això ara, a l’estiu, quan la mar, l’estimada mar, sembla cridar-nos amb el seu murmuri d’ones, sens oblida amb relativa facilitat. La política, que tant afecta les nostres vides, gaudeix d’impunitat a l’estiu. Ahir, a l’informatiu d’una televisió, aparegué el sastre de Camps, el què sembla que destapà tot l’afer. L’entrevista se la feren a la platja, mentre prenia el Sol còmodament assegut. Les seves declaracions, en aquestes condicions, semblaven més pròpies de les notícies del cor que de les polítiques. És l’estiu, que tot ho desvirtua. A la platja, al migdia, sembla que surt fum de les virolades ombrelles, sota les què, els estiuejants s’amaguen i passen el temps fent encreuats i assabentant-se dels fixatges fabulosos d’en Florentino Pérez, l’única cosa que motiva una mica el pensament. Per tot el demès, ja vindrà la tardor, on –potser- tornarem de nou a pensar. A l’estiu tot el món viu... d’eixa manera.

La festa del futbol

L’experiència ens ensenya que qualsevol esdeveniment que aglutini l’interès de la gent, és aprofitat pels polítics per fer la seva pròpia política. El futbol no és l’únic, ni tampoc és l’excepció. Als que ens agrada aquest esport i carreguem amb un bon nombre d’anys, no ens costa cap d’esforç recordar com el règim de Franco ens oferia, de tant en tant, partits de futbol, o espectacles taurins, per què ens poguéssim quedar a casa i no participar en actes considerats “subversius”. Més endavant, l’insigne ministre del PP Álvarez Cascos, va assolir la responsabilitat de declarar alguns partits de futbol com d’interès general, obligant a què la seva retransmissió fos en obert i gratuït, a l’abast de tots els ciutadans. I de fet, quan hi ha un partit important, a la tribuna d’autoritats falten cadires per acomodar tots els polítics que volen deixar constància de què ells eren allí, junt al poble.

Demà, dimecres, hi ha un d’aquests esdeveniments que mouen, agafats de la mà, al poble i als polítics. Es tracta de la final de la Copa del Rei (abans Copa del Generalísimo, i també Copa de España). I és paradoxal veure que, a aquesta final, hi han arribat els dos equips menys “espanyols” de l’estat: Barça i Atlètic Club. Els dos clubs de futbol que representen els territoris més independentistes –Bascs i Catalans- disputant-se... ¡la Copa d’Espanya! I no escolto, fins ara, cap veu de nacionalistes, de ningun tipus, protestant. Cap d’ells s’esgarra el vestit. En lloc d’això, potser tots, a més de fer-se la foto –a la tribuna o a les grades- intenten gaudir de la festa de l’esport. O potser també, els qui guanyen, es pensen que han derrotat, no al contrari basc o català, sinó a l’espanyolisme, a l’enemic comú. A aquest partit, per ser justos, hi hauria que donar dues copes. Pensant en política, tots dos equips, han vençut els seus antagonistes espanyols. El resultat, doncs, ara ja no havia d’importar a cap d’ells. El trofeu hi havia que donar-se’l a tots dos. En política, potser sí. Però el futbol és altra cosa, i farà que se’n obliden a casa de la vergonya nacionalista. I aplaudiran amb totes les seves forces quan el rei –el símbol de l’opressió dels anomenats separatistes- lis lliure el trofeu. I no descarto el veure regalar per alguna galta qualsevol llàgrima d’emoció.

Fa uns anys, una final semblant va emparellar el Barça amb el Reial Madrid. En aquella oportunitat, el Barça va guanyar, i Chendo (futbolista del Madrid), va dir que el que més sentiment li donava, era que la Copa d’Espanya se n’anés a territori estranger. Què diran ara, els nacionalistes espanyols, davant de la final de demà? Tampoc no hi he escoltat res. Potser, el poble, veu la possibilitat de gaudir d’un bon partit de futbol, mentre els polítics es dediquen a somriure, per eixir més afavorits a la foto. El resultat, demà. Tant de bo guanyés el millor i tot quedi en això: només que una festa. La festa del futbol.

Dies de Mona

Pel matí la platja restava atapeïda de gent –majoritàriament jove- que gaudien de la celebració del segon dilluns de “mona”. Només que fa uns dies, en vaig anar a la serra. En ella, havien quedat les empremtes deixades des del primer dilluns: brossa i deixalles, per tot arreu. Un senyal de la manca de consciència que, lamentablement, encara no ha assolit la gent. És, tal vegada, un dels fracassos d’aquesta societat. O simplement una mostra de la nostra forma de comportar-nos. Aquest dilluns l’oratge no estava gens clar: hi havia núvols, malgrat que, de tant en tant, el Sol es deixava veure. I aquest era el moment desitjat per un bon nombre de visitants que, llevant-se apressadament la roba, l’oferien les seves pells nues, confiant en rebre el premi d’una mica de color, per lluir-la en tornar als seus punt d’origen. Altres jugaven a pilota o altres jocs, o es preparaven per a l’àpat del migdia.

Feia molt de temps que jo no gaudia d’aquests tipus de celebracions. I ja em pensava que no estava en edat de tornar a fer-ho. Els primers records són de vora fa seixanta anys (ufff, quants que en tinc ja!!). Jo anava amb les meves germanes majors. I, més que participar, el que feia era mirar el que feien els demés: jugaven al rogle –agafats de la mà- al “gat i la gata”, i a saltar amb la corda. Després es berenava conill fregit amb tomaca i gruixudes truites de creïlla. I de postres, la mona amb l’ou dur, que es trencava al front de qui estigués més a prop, o d’aquell xic o xica que hom volgués cridar l’atenció. Quan ja es començava a fer fosc, al voltant de la taula o d’una foguera, es contaven acudits o es cantaven cançons. Era una bona oportunitat per formar-se parelles, per experimentar, més o menys d’amagades, el sabor d’un petó apressat. Tal vegada, el primer petó. Les xiques lloïen davantals i els xics, espardenyes de careta xicoteta, amb vetes negres. Recordar-ho a hores d’ara, sembla d’una gran ingenuïtat. És com una pel·lícula en blanc i negre. Fou altra vida. En crec que ni millor ni pitjor que la d’ara. Simplement, era altra cosa. I he de dir, que em sent afortunat, d’haver-la viscut, i de poder recordar-la. En aquell temps, es cantaven cançons tan plenes d’ingenuïtat com els propis jocs:

“Vine Suncioneta i agafa de l’ansa,
del cabàs que “abulta” més que el campanar,
que aquest dia de mona ta mare està mansa
i esta circumstància hi ha que aprofitar...”

Tal com ara, la gent es divertia, sense pensar en crisis. Ara, es pensa que es pot perdre alguna cosa. Abans, gairebé no en teníem res. Però mai no ha faltat la celebració de les festes. És una altra, de les nostres senyes d’identitat?

Aquest any, el 14 d’abril (no era festa, però com ja és, per a nosaltres, festa tots els dies...) ens vam ajuntar una colla d’amics i amigues per menjar-nos la mona. Marcelino i Mavi, els amfitrions, però fonamentalment ella, ens van preparar un munt de jocs, en els que tots hi havíem de participar. Vaig assistir preocupat i una mica malhumorat. Em pensava que això és poc seriós, per a gent gran, com nosaltres. Però, a poc a poc, em vaig anar deixant envair per l’ambient i, finalment, vam completar un bon dia. Potser ple de moments ingenus, com els d’abans, però entranyables. Crec que vaig riure, desinhibit, com tal vegada feia anys que no m’ocorria. Ho passàrem bé. Meresqué la pena. No fou, però, un dia de mona com els d’abans, però tampoc com els que la gent jove fa ara. Un híbrid? Potser ens estem inventant alguna cosa. Val més no pensar-ho... i viure-ho. És el que, en definitiva, ens va a quedar.

L'amo del calaix

L’actualitat és la que és. Vivim el tems que ens pertoca i no cal girar la vista en cap altra direcció, de no ser que, en virtut de mèrits (o demèrits) ens pensem que som millors que els demés, que ens trobem per sobre del bé i del mal, o que gaudim d’una posició que ens permet fer el que ens ve de gana. Quina cosa, d’aquestes, l’ocorre a l’Honorable Conseller Fontdemora?

El paper d’un càrrec polític, elegit pel poble, és gestionar tot allò –tota la propietat comuna- del poble. A hores d’ara hi ha un munt de càrrecs polítics –alcaldes i regidors- que, per ficar la mà al calaix dels diners, són empresonats. Aquests càrrecs, han traït la confiança del poble, i la justícia ha fet amb ells el que havia de fer. És un efecte d’aquest temps que vivim. Com bé diuen alguns nostàlgics del franquisme, això abans no ocorria. Però caldria tenir en compte que la propietat del poble no són només els diners. Hi ha coses força més valuoses que caldria defensar i protegir amb la mateixa cura, malgrat que la justícia, en aquestes coses, acostuma a mirar cap l’altra banda. Eixa falta de cura, permet que es fiqui la mà impunement a altres calaixos o què –el que és més greu- hom es consideri l’amo del calaix.

De qui depèn l’educació del poble?: sens dubte de les institucions educatives (...guarderies, escoles, instituts, universitats...). Aquestes institucions –i els professionals que les nodreixen- són els que coneixen, els que investiguen, els que tracten, els que es relacionen. Són ELS QUE EDUQUEN. I són els que saben com cal educar. El càrrec polític, no ha d’estar per sobre d’ells, sinó per servir-los, per donar-los recursos, per gestionar el que puguin fer adequadament llur treball. Ell és un gestor, un bon –o un dolent- administrador, però res més que això. Pretendre ser altra cosa, suposa convertir-se en un il·luminat, l’amo del calaix... un dictador, malgrat que aquesta paraula ens soni malament.

Quan la Plataforma per l’Ensenyament Públic planteja fer vaga, alguna cosa deu d’anar molt malament. Em penso, que aquests professionals de l’ensenyament, no es juguen el lloc de treball per fer malviure a l’Honorable Conseller, sinó per què, de segur, veuen coses que hi ha que canviar, coses per les que mereix la pena lluitar, coses, en definitiva que han de ser bones, no sé si per a ells personalment, però si per al poble. I el poble deu d’estar amb ells.

És força sospitosa l’actitud de l’Honorable (¿) quan, en presentar un document que no dona compliment a les reivindicacions de la comunitat educativa, gosa dir que no hi haurà més negociació, que, o es fa el que ell diu, o tornarà cap enrere. Com es pot entendre això? Qui és l’Honorable? O... Qui es pensa ell que és? L’il·luminat?... L’amo del calaix?

La justícia hauria de tenir en compte a aquests personatges, que es pensen per damunt del bé i del mal i que fan un ús tan dolent d’un patrimoni, tan valuós per al poble, com és l’educació. I haurien de tenir el castic que els correspon. Que no només de diners es nodreix la humanitat. I nosaltres, el poble, també hauríem de tenir en compte, quin ús fem del nostre vot i, en qualsevol cas, demanar-hi responsabilitats quan calgui i sent solidaris amb la gent que, agosaradament s’afronta a un problema que ens afecta a tots. I hauríem de rebutjar, sens dubtes, al que es pensa que és l’amo, no el servent. I amb tot el nostre respecte per l’ésser humà, en tractar-se d’una persona no grata per a la nostra comunitat, mentre que la justícia es decideix o no a ser justícia, només que per què ell s’assabenti de què no acceptem les seves formes d’actuar, més pròpies d’altra època per sort ja passada, li donem la volta a la seva fotografia. A veure si així la sang li circula de nou pel cap i les idees es reciclen i es milloren. Amén.

De falles i ninots

Ara que ja s’ha passat la festa de les falles, quan els trons de les mascletades encara sembla que no s’han esvaït del tot i l’olor del fum de les fogueres continua sent present en l’aire de València, vull fer una petita referència d’aquesta festa, malgrat que mai no l’he presenciat en directe. Pel que conec, els monuments són enormes. Cadascun d’ells representa una història, amb infinitat de personatges diferents, que tenen també la seva pròpia història. I sol ocórrer que, en fixar-nos en determinats personatges concrets, no ens queda temps per gaudir del monument en el seu conjunt. O, a la inversa, en mirar el conjunt no aconseguim entrar en la història dels personatges. És, com tot en la vida. I també, com en la vida, hi ha personatges (aquí es diuen ninots) que són devorats per la força del foc, mentre que a altres se'ls indulta.

Cercant un fet semblant, em ve a la memòria el que es coneix com el “cas Gürtel”. Al meu parer, una falla enorme atapeïda de complexitat, en la que conviuen un gran nombre de ninots que, com a les falles de Sant Josep, corren distintes sorts. Però, el que més em crida l’atenció, és la utilització que es fa sovint, en els mitjans de comunicació i, per sobre de tot, en els partits polítics, d’aquest tema. A la falla que l’artista faller ha muntat (el jutge Garzón), hi ha un gran nombre de personatges que semblen estar implicats en una història comú: tots s’han beneficiat, d’una o d’altra manera, dels guanys, o dels regals que els feia una determinada empresa. Alguns dels ninots d’aquesta falla s’han cremat abans del dia de la cremà i, d'igual manera, altres han estat indultats abans de la data del judici. Tot prou estimulant, com podem veure. D’altra banda, es llancen contínuament mascletades en favor de determinats ninots, fet aquest que no ens deixa fixar l’atenció en la falla. Intentaré explicar el que vull dir:

El President Camps és acusat, en aquesta falla, d’haver rebut, com a regal, un determinat nombre de vestits. Jo no acabés de veure –en aquest fet concret- la gravetat del tema. Potser no és ètic, no ho sé, però si parlem del president d’un govern que juga dia rere dia amb milers de milions, en parlar d’uns milers d’euros no sembla gaire greu. Ara bé, si eixos milers d'euros hi ha que unir-los amb tots els que s’han endut la resta de ninots que l’acompanyen en el monument, llavors la cosa canvia, car queda patent que el conjunt de la falla s’ha finançat d’una forma fraudulenta. En aquest cas és, doncs, on es troba la gravetat del tema. I, quan hom és part d’un delicte, és un delinqüent, per acció o per omissió. El Partit Popular assumeix, per propi dret, la titularitat de la falla i, la seva comissió fallera es posa a treballar de seguit. L’alcalde de Pozuelo i l’alcalde d’Arganda, són cremats a tota pressa. No cal esperar l’indult per a ells. Al mateix temps, el president Camps és indultat. Quin mèrit ha fet, aquest ninot, per merèixer l’indult? Quines proves han aportat per què la societat pogués conèixer la seva innocència?: cap, de prova. Només que una mascletada, una ensordidora mascletada que, acompanyada d'unes petites fogueres a destemps, ens fes llevar l’atenció de la falla principal, posant-la només en el ninot indultat. Una jugada perfecta que potser els durà beneficis, si tot el món mira el ninot i se n’oblida de la falla.

El fet, cru i dur, és que Camps ha estat acusat abans d’hora per una oposició maldestra i tafanera, que cerca només que les misèries dels altres per fer-se un lloc on governar i que està fent-li bo el joc del contrari. Camps ja ha estat indultat pels seus i, segur que també per bona part de la societat que no s’ha detingut a veure la falla. Una societat que només ha vist el que uns i altres l’han mostrat: el ninot indultat. Veurem que diuen al respecte els mestres fallers. Sempre ens queda la justícia? Ja veurem.

(La fotografia l'he tret de: www.fallas.com)