Miguel Hernández. "El rayo que no cesa"

L'almanac és fred. No sap d'emocions. No coneix d'alegries ni de sofriments.
Però ens transmet records, ens assenyala fites. En l'almanac resta la base de la història, les línies que els éssers humans ens encarreguem d'omplir i que, més endavant, l'almanac s'encarrega de recordar-nos. Aquesta data d'avui-28 de març- ens treu a la memòria la mort indigna d'un home de bé. Una memòria que intentaren esborrar sense poder aconseguir-ho, perquè un llamp no es pot apagar amb lleis indignes ni amb silèncis repressors.

El 28 de març de 1942, infectat de tuberculosi i de pena, als 31 anys, va morir a la presó d'Alacant, Miguel Hernàndez, el poeta d'Oriola i, llavors, el poeta reconegut a bona part del món, malgrat els esforços dels dictadors per emmordassar-lo.

"Umbrío por la pena, casi bruno,
porque la pena tizna cuando estalla,
donde yo no me hallo no se halla
hombre más apenado que ninguno".

Trenta-un anys. Una infància atapeïda de necessitats, de feines per guanyar-se la vida. L'humil pastor d'un ramat de cabres. D'on li venia l'inspiració, la gana de saber, el desitg d'escriure? Jo no ho sé. A mí, francament, em resulta miraculós. De quina força gaudia per dur endavant un somni, tan inversemblant en el medi amb què vivia? Però sembla que ser poeta fou el seu somni, i a ell s'entregà en totes les seves forces. I fou poeta. Però després, només quan acavaba de deixar l'adolescència li tragueren la vida. On hagués pogut arribar, Miguel Hernández, si l'haguessin deixat viure, si l'haguessin deixat desenvolupar tot el seu innat coneixement?

Miguel Hernández, fidel a les seves conviccions, va defensar la legalitat de la República. Ho va fer amb la paraula, amb tota la seva força de poeta comprometut. I ens ha deixat tot un llegat per fer-nos més persones. A canvi va rebre la presó fins que va morir, com una fera empresonada que enyora la llibertat. Una mort que és palessament injusta, un delicte pel que haurien de pagar els encalçadors. Però sembla que també aquí hem signat -de grat o per força- una llei de punt final, una llei d'oblit que ens fa, si més no, còmplices dels dictadors.

A Miguel Hernández ningú no l'ha restituit aquí la seva dignitat. La que te avui, li ve donada per l'empenta del món lliure i per les minories que han lluitat i lluiten reivindicant el seu nom. Però els que provocaren la seva mort, ni han demostrat penediment ni la justícia lis ha demanat comptes. Allunyats de les cel·les d'una presó, han viscut gaudint dels seus privilegis, sense cap taca que els assenyale.

La mort, però, no ha estat suficient. I aquest ha sigut el seu fracàs. Perquè un llamp no el pot esmorteir la mort. I avuí, seixanta-sis anys després continua escoltant-se la seva veu, ja sense mordaces, amb aquesta mena de llibertat guanyada per l'empenta del temps, malgrat que ell no ha pogut gaudir-la.

"Este rayo ni cesa ni se agota:
de mí mismo tomó su procedencia
y ejercita en mí mismo sus furores.
Esta obstinada piedra de mí brota
y sobre mí dirige la insistencia
de sus lluviosos rayos destructores".

MIGUEL HERNÁNDEZ GILABERT. Oriola, 30 d'octubre de 1910. Mort a la presó d'Alacant el 28 de març de 1942. "EL RAYO QUE NO CESA".

Primavera: temps de processons

De tant en tant ens adonem de la raó dels científics quan, analitzant l'ADN dels humans, digueren que era prou semblant al d'una mosca o al d'un cuc. Al llarg de la nostra vida, i ha un munt de situacions que, per sobre de la nostra propia qualitat de raonament, ens acosta, d'una manera palessa, a les costums del que anomenem, amb prou menyspreu, món animal. Alguna cosa semblant pensaba jo, en aquests dies en què ja es pot olorar la primavera, passejant per la serra i veient com la natura s'organitza, en quelcom activitats, gairebé com ho fem nosaltres. A les fotos podem veure com les procesionàries i les formigues avancen en filades, com si fossin els encapurutxats membres d'una "pietosa" cofraria.

Si deixem de banda qualsevol tipus d'ideologia religiosa, cada vegada més feble malgrat la propaganda interessada que es fa, veurem que hi ha un gran nombre de semblances en les manifestacions de la Setmana Santa i en les dels cucs i les formigues de la serra. Uns i els altres ho fan per sobreviure. Les formigues comencen a omplir el cau vers l'hivern. Les processionàries s'alimenten de la saba tendra dels pins. A les ciutats, l'hosteleria i el comerç espera aquests dies per nodrir-se de la llau de visitants que venen de vacances. I els ciutadans: autoritats, comerciants i visitants, miren el cel, no per rememorar tristament la mort de Déu, sinó sospirant per qué no ploga ni fassa massa fret. No n'hi ha cap de penitència, sinó el desitg de pasar-hi uns bons dies d'esplai, uns, i de guanyar diners, els altres. A la fi, es tracta d'una qüestió econòmica, per molt que una minoria s'enteste en donar-hi un sentit místic, que no hi és, ni falta que ens fa.

El cert és que al començament de la primavera, mostrem la certesa de què el nostre ADN és prou semblant al d'altres éssers als que acostumem a menysprear -i a xafar, si es creuen al nostre camí-. Tal vegada fos bó que ens adonessim de què, a la fi, no som tan superiors com la nostra supèrbia ens fa creure. Cada Setmana Santa fem processons com els cucs i les formigues, i amb la mateixa raó que ells: sobreviure.

Jornada de Reflexió

Demà és el dia en que podem votar. Fins avui, han transcorregut vora quatre anys ininterromputs de pre-campanya i de campanya electoral. Quatre anys d'enfrontament permanent entre els que guanyaren les anteriors eleccions i els que pretenien guanyar-les. Quatre anys de disbarats i desencontres que han aprofitat, si més no, per implantar encara més el bipartidisme. Avui les minories, ho són més que mai, fins el punt que pocs ciutadans "de a peu" hi haurà que coneguen el nom d'altres candidats, i ni tan sols el del número dos de les dues llistes principals. Aquestes semblen ser eleccions presidencialistes, i no pas parlamentàries, com caldria. Però és el que hi ha, i en el que hem de conviure. Ara, per acabar d'arrodonir-ho, ETA ha comés un atemptat i ha mort un home. A partir d'aquest fet, el votar s'ha convertit (l'han convertit) en una exigència moral. Si algú decideix fer valdre el seu dret a l'abstenció (ens diuen) es posa al costat dels violents. Dintre de l'escenificació que la política acostuma a fer de qualsevol esdeveniment per treure-li profit, ara el vot és una exigència de ciutadania de bé. L'abstenció, un acte palès d'antipatriotisme. I en mig de tot plegat, on ens trobem els ciutadans? Caldria tenir clar que ni uns ni els altres tenen dret a dir-nos (a exigir-nos) el que hem de fer. El que la nostra consciència lliure té dret a decidir. Per manipular aquesta consciència lliure, no caben exigències morals ni atemptats terroristes, quan ambdues coses van dirigides a tòrcer la voluntat individual de les persones. Ambdues coses són igualment immorals. Per tal motiu, caldria que ferem una anàlisi desapacionada de la situació, no pas per justificar-la, sinó per entendre-la i actuar en conseqüència.

Obviant l'ànalisi de la política nacional, ja que aquesta es troba més a l'abast de tothom, em centraré en pensar en el perquè de l'atemptat. Com he dit abans, no per justificar el que és injustificable, sinó per trobar-hi unes hipotètiques raons.

Raons per atemptar contra aquest home:
1) Era un conegut repressor.
2) Era un alt càrreg polític o militar.
3) Era un destacat membre de l'oligarquia dominant.
4) Era un delinqüent contrari a l'organització ETA.
5) Era un infiltrat de la policia dintre l'entramat d'ETA.
6) Era un militant de base del PSOE, i ex-regidor municipal.
7) NO era basc.

Si prescindim dels cinc primers pressupostos, dels que a hores d'ara no tenim cap d'indici, només ens queden els dos últims. Amb aquest bagatge, sembla que poden ser moltes les persones que resten en perill de rebre un tret al clatell. I si ens quedem només que en l'últim... No puc deixar de recordar el que va dir, ja fa alguns anys, Xavier Arzalluz, quan romania president del PNV. Parlava de la necessitat de potenciar l'ADN basc, com una senyal d'identitat diferenciada. No sé si aquestos d'ara podran adduir aquesta com una raó per fer el que han fet. Què lluny queda la imatge de ETA, aquella que ens feu despertar en política ja fa anys, d'uns lluitadors per la llibertat. Aleshores, si es produïa un atemptat, el justificavem, pensant que es tractava d'un repressor, d'un membre de la dictadura al qui tampoc li tremolava el pols a l'hora de matar bascos, o espanyols de qualsevol territori que s'oposaren al règim. Llavors, anavem a les manifestacions amb el puny tancat, per demanar la llibertat i l'amnistia. Eren dies d'utopia, en que ens sentiem lliures expresant el nostre crit de llibertat al carrer, mentre esperavem l'aparició de les forces represores, per fer-nos fora. Què ens queda, de tot allò? Què li queda a ETA, de tot allò? Com es pot justificar, avui, el tret al clatell? Què diran, en la seva reivindicació? Que no era basc? Que fou regidor? Tot plegat sembla ser un disbarat sense raó. Un acte injustificable. Com injustificable és la pena de mort en una societat d'éssers humans. No ho puc entendre. Continuaré la meva reflexió i, procurant no fer massa cas de l'escenificació d'uns i d'altres, ja veurem que faré demà.

L'encontre del segle

Dilluns, dia 25 de febrer. 10 de la nit. Aquesta era l'hora i el gran dia. Els diaris i les cadenes de televisió i de ràdio, ja se n'havien preocupat, des de feia vuit o deu dies, d'escalfar l'ambient, creant un estat d'opinió que convertia en un fet inversemblant el no presenciar -o almenys escoltar- l'espectacle. Sense parar-me a analitzar les diferències, a mi la propaganda em semblava igual que quan Madrid i Barcelona es jugaven la lliga en un partit sense precedents: el derbi més esperat; el partit del segle... i no sé quantes coses més. Sempre, quan hi ha un partit de semblants característiques, la propaganda dels mitjans d'informació es posa al servei de l'espectacle, abans per movilitzar la gent; després per analitzar les opinions; i sempre per vendre, per assolir clients o audiència. La qualitat del derbi, al capdavall, gairebé no importa. De fet, els afeccionats, amb un resultat o altre, sempre pensen que el seu és el millor. I el partit, de vegades, resulta ser un mal partit, malgrat que ningú no ho valore.

I eixe dia, el del gran derbi, no fou diferent.

Quan a les deu de la nit, d'un mode solemne, Zapatero i Rajoy aparegueren al televisor, jo em vaig acomodar a la butaca. Ja n'havia sopat (menys mal), vaig embolicar-me les cames amb una manta i em vaig decidir (en eixe instant em sentia un bon espanyol) a que la meva presència sumara positivament als índexs d'audiència. En eixe instant, jo em trobava il·lusionat. Però tot fou només que un miratge. Quan Rajoy començà a parlar i el president li respongué, vaig tenir dues certeses: 1) que aquella pel·lícula ja l'havia vista; 2) que era una mala pel·lícula. D'esprès d'això, vaig desconnectar l'aparell i me'n vaig anar a dormir.

Però no he pogut deixar de seguir les enquestes dels dies següents, i les consabudes repeticions de les millors jugades. En política -és ben conegut- mai no perd ningú. Per tant, tots dos polítics van guanyar el debat. Com és habitual a les enquestes, a mi (menys mal) no m'ha preguntat cap d'enquestador. Però jo tinc la meva opinió. Aquí la puc dir. Com que gairebé ningú va a llegir-la, tinc la seguretat de que no va a molestar a ningú. Bo, jo opine que va guanyar Rajoy, com no podia ser d'altra manera (ho sento President). La qüestió és clara: Rajoy va anar al debat amb la tàctica de mentir, d'ofendre i de crispar. Pregunta: ho va conseguir? Resposta: sí. Conclusió: si va anar amb aquesta tàctica i feu el que volia fer, obviament va guanyar. Cadascú s'alimenta d'allò que li agrada. El seu aliment -pudent per a altres- a Rajoy l'engreixa.

El proper dilluns, hi ha el partit de tornada. Tornarè a gitar-me d'hora?

Adéu, Comandant

Avui, 24 de febrer de 2008, es decideix a Cuba la persona que va a reemplaçar a Fidel Castro en el comandament del govern de l'illa. Passe el que passe, des d'avui, ja res no serà igual a Cuba. Als que contemplem el canvi des de l'altra part del món, ja ens han preparat. Les lliçons han estat ben donades. La memòria hi ha estat convenientment manipulada. Per què és important que el món "democràtic", no mire vers el passat, i s'oblide del mode en què un país, convertit llavors en un "garito" per l'esplai dels poderosos del món, fou alliberat i se li va restituir la seva dignitat. Això és massa fort, i posa tanmateix en perill els basaments de la pròpia "democràcia". I no havien de consentir-ho.

La dignitat d'un poble... Què és això, de la dignitat d'un poble? Què anem a fer, "els demòcrates", si a qualsevol poble se l'acudeix lluitar per la seva dignitat?

Per preservar-se de la contaminació de dignitat -un virus que els venia de Cuba- optaren per intentar ofegar-la. I decretaren el bloqueig. Però la major part del poble, comandat per Fidel, ha pogut superar el setge dels poderosos, i la seva dignitat, malgrat les necessitats, ha estat ferma.

Ara, tot això, ja no val res. Els "demòcrates" ja li donaren nom al Comandant: és un dictador. I cal que es recuperen els drets dels magnats i dels caciques, per tornar a governar l'illa. És el camí. I molta gent s'ho creu. Però, tot acabarà, després de Castro? Va a ocórrer igual, que abans passà a Rússia? Tot s'ensorrarà i tornaràn a perdre la dignitat? Haurem de veure-ho. Ens costa renunciar a la utopia. Algo de bo haurà quedat. Tal vegada molt.

Potser, després d'aquesta tarda, ho pugam veure.

Castro feu la revolució al costat d'"El Che". Vejam com és la memòria i com és manipulada: "El Che", és un mite, un personatge relativament ben tractat per la història. Castro és un dictador. Però, quina diferència hi ha entre l'un i l'altre? Bàsicament una: "El Che" és mort. Castro encara viu. La línia que separa la vida de la mort serveix en aquesta societat per establir diferències i per dirigir l'opinió de les majories, en contra del que ha tingut la gosadia de fer una revolució i romandre viu. Algo que no es pot permetre, en "democràcia".

Doncs bé, confiem que, amb el camí que els cubans assoleixquen a partir d'avui, no es deixen mai de banda la seva dignitat. Una cosa força més valuosa que eixa enlluernadora llibertat de l'ostentació i el poder dels diners. Un miratge que lis envien des d'el "món lliure" per què se n'obliden del seu passat i s'apunten al model de vida general. On els valors de la persona no tenen cap d'importància.

Adéu, Comandant. Tant de bo algún dia, un historiador honrat ens conte la veritat del que ha ocorregut a Cuba en el decurs dels darrers cinquanta anys. I que tots ho pugam entendre i valorar com cal.

Fronteres

Avui ens hem desdejunat amb la notícia del naixement d'un nou país: Kosovo. I jo, que cada vegada, de política, en sé menys coses, no tinc gens clar si es tracta d'una bona notícia o de si representa un nou fracàs de la comunitat dels éssers humans.


Ha nascut un nou país.


S'aixecat una nova frontera.


Què vol dir, tot plegat?


D'una banda, podem entendre, que una comunitat de persones, defensant les seves conviccions, han aconseguit dur endavant llurs somnis. I ho han fet mijançant un procés democràtic, la qual cosa, de principi, sembla bona. Però, i els altres, els que no han gunayat en aquest procés? Quina és, a hores d'ara la seva actitud, la seva situació? Ens trobem davant d'un fet irreversible, o la situació es pot capgirar, si canvien les circumstàncies? Quines són les condicions que es deuen donar per què els països es vertebren i s'aixequen, de tant en tant, noves fronteres? Es tracta d'accions d'autodefensa? Es tracta de deliris de poder? El món seria millor en el cas de què cada ètnia, cada grup que comparteix una llengua i un ADN determinat, aixequés una frontera per preservar-se'n de la contaminació dels que són diferents?


Davant del fet concret dels qui -a qualsevol nivell, o en qualsevol país- fan militància per la independència d'un territori, caldria fer una reflexió: d'una banda, el país on són, no respecta les seves idees i, econòmicament es té sotmesos per les lleis. Són ciutadans de tercera o quarta categoria. Davant aquesta situació, és clar que la solució és la secessió. Però tal vegada seria aquest un plantejament simplista. Partim d'una equació on hi ha dos enunciats: a) = bons. b) = dolents. Barrejar a) amb b) és impossible, per tant cal que cadascú s'organitze del mode que s'estime millor. x = secessió. Què fàcil, oi? És d'aquest mode com hem de funcionar? És així, com funcionem, a qualsevol nivell? Doncs, què estem dient quan parlem d'integració, de comprensió, de solidaritat, de respecte?


La nostra vida, només es composa de blanc i de negre, d'obscur i de lluminós, de bò i de dolent? On són l'immensitat de grisos que hi ha al mig del blanc abans d'arribar al negre, i que defineixen les diferents formes de pensar de cada ésser humà, allò que ens dóna la identitat individual? I on és la nostra capacitat per raonar, per arribar al consens, per respectar el que és distint? Mentre s'ens ompli la boca amb la paraula globalització, en lloc d'ensorrar fronteres que posibiliten el moviment i la convivència de persones, en un ambient de Pau, anem aixecant fronteres, fent-nos, cadasqú, segons les nostres possibilitats, un món a la nostra mida on, si és possible, no tinga accés el veí.


Torne al principi: no sé si aquesta és una bona notícia. De tant en tant, m'hi agradaria desdejunar-me escoltant una cosa que no fos notícia: que les persones, independentment de l'idioma o del color de la seva pell o de la seva religió o ideologia política s'entenen i colaboren per fer un món millor, sense fronteres, on tots som reconeguts com a ciutadans del món, regits per lleis de respecte i de solidaritat. Però això és un conte en el que ja no creem. És una llàstima deixar de ser nens. L'unica etapa de la nostra vida realment neta.

Quo vadis, Nomine?

On vas, Senyor?

La fotografia -el banc i la custòdia- només que intenta establir la relació que avui hi ha, en aquest món ric, entre el poder econòmic i l'esglèsia. On ha quedat l'esglèsia de Crist, en aquesta cursa, en la que el benestar és la meta de tothom? En escoltar les declaracions de la jerarquia, sembla que ens estranyem. No ens ocorriria si ens adonarem que sempre ha estat igual, desde la seva creació. Pere, el primer Papa, fou també el primer en negar a Crist. Després, res no ha canviat. La història de l'esglèsia -des dels seus inicis- va fermament lligada amb la història de la humanitat. I cal dir que sempre ha estat més humana que divina. La doctrina de Crist ha estat un referent tant llunyà, que només ha servit per fer interpretacions interessades, no pas un mode de vida.

Fa anys, m'agradava assistir a l'eucaristia a una petita esglèsia d'un barri obrer. Anava, no per escoltar la paraula del sacerdot, sinó per trobar-me en gent senzilla que, quan t'oferien la mà per donar-te la pau, ho feien miran-te els ulls, i hom notava l'alè de la sinceritat, molt per sobre del ritus que s'estava celebrant. I en aquells anys de utopia, quan intentavem fer una revolució que començava per canviar la nostra pròpia personalitat, abans d'intentar canviar las dels altres, hom pensava que el Regne de Déu havia de ser allí, on estava la gent senzilla, on estava el poble. Però ja aleshores, com abans i com després, aquestes idees foren rebutjades per la jerarquia de l'esglèsia. I la utopia, a poc a poc, va anar morint d'avorriment, com tantes altres coses que mata el temps.

En morir eixa utopia, jo me n'he lliurat d'algunes dependències. En aquell temps, quan estàbem sotmesos per la dictadura, ens afanyavem per denunciar l'actitut farisàica dels jerarques de l'esglèsia, arrenglerada amb el poder. Lis demanavem que es pronunciaren en contra de les injustícies. No ho van fer. La seva doctrina era de sotmetiment. Calia patir, per guanyar el Cel. Però ells no patien. Avui, quan parlen, ho fan intentant convertir la seva ideologia en llei, i manifestant-se en contra de qualsevol alè de llibertat que puga guanyar el poble.

Ara, a Benet XVI se l'acudit dir que existeis l'infern, quan Joan Pau II havia manifestat que no existia. Ja abans havia anunciat, Benet, la no existència dels llimbs. Només falta que ens anuncie, per què timgam un bipartidisme total, que no existeis el purgatori. Llavors, als catòlics, només els quedarà el cel -si acompleixen les normes, no de Crist, sinó de l'esglèsia- i l'infern, el lloc que ens reserva, aquesta jerarquia, a tots els que no pensem com ells. Amb aquesta doctrina, continua tenint vigència l'eterna pregunta: Quo vadis, Nomine?